L’Oasi català

(Traducción al castellano, al final)

L’oasi català: el miratge diferencial

Ara ja sabem en què consistia allò de l’”oasi català”: en l’ús de la Senyera per a tapar les vergonyes pròpies i alienes. Com la noia de la foto, vestida només amb la bandera pàtria.

En els “règims perfectes” no es reconeix la imperfecció: A les dictadures, qualsevol investigació és radicalment eliminada; no es pot aspirar a la transparència. Doncs aquest és el resum d’aquests 30 anys de règim perfecte nacional-catalanista: l’oasi català no era més que un miratge, una il·lusió òptica, on els caps de la tribu ens feien creure que viviem en el país de les meravelles. Com l’Alicia.

Durant 30 anys s’ens va vendre la moto, de forma reiterada fins l’avorriment, de què Catalunya era un oasi de seny,  maduresa i responsabilitat.  En definitiva, un altre “fet diferencial” de la tribu catalanista, en contraposició a la tribu veïna, els espanyols, on tot era decadència, brutícia, i maldat.

Ens van enganyar com a babaus. Una gran farsa. Això sí: una farsa catalana, de casa (cosa?) nostra.

Ara sabem que, mentre els gurús de la nostra tribu s’omplíen la boca amb les paraules oasi i pàtria, al mateix temps s’omplíen també la butxaca hipòcritament. Els Millet, Prenafetas, Alavedras, Muñoz, García, i “luigis” de torn.

Amb una mà enarboraven la Senyera “al vent”, cridant loes a Catalònia amb la mateixa veu afinada que Raimon, i amb l’altre mà espoliaven les arques públiques de forma sistemàtica. (El que faci la teva mà dreta, que no ho sàpiga l’esquerra… es referia a això?)

Els mateixos que desplegaven els Mossos d’Esquadra pel territori, ara van desfilant emmanillats entre tricornis.

Això era la sociovergència: una “societat de garantía recíproca”, una gran “manta de calor mutu”, “la famiglia” que, amb la tribal protecció de la senyera, donava llum verda a tota corrupció.

Se’n fotien dels pobres infeliços que els hi votaven, embriagats pel fervor tribal.

Pasqual Maragall, en un insòlit arravatament de franquesa i serenitat parlamentària, ja va parlar del “tres per cent” : saqueig sistemàtic de diner públic i cobrament de comissions a dojo. I després van venir els casos Millet, Pretòria, etc.

Tenim també l’antecedent del cas Banca Catalana, on Pujol es defensava darrera de la Senyera: la investigació per corrupció era, segons Pujol, un “atac a Catalunya!”.  Això només pot passar en aquest “oasi català”.

A tot arreu hi pot haver corrupció, és cert.  La corrupció no fou provocada pel nacionalisme. No obstant això, el nacionalisme és culpable per servir de coartada, per narcotitzar als ciutadans amb fantasies autodestructives, per ser eina de manipulació dels sentiments del poble, per crear la il·lusió d’un règim perfecte on no existeix el pecat ni la corrupció…  mentre els caps de tribu s’enriquien amb traïdoria i nocturnitat. I si algú gosava denunciar aquests delictes… resulta que era un enemic de la pàtria i un traïdor botifler.

Covarda defensa la d’aquests mangants: Amagar-se darrera de la Senyera. Això era l’oasi català, un altre mite ja finiquitat.

___________________________________________________________________________________

Traducción al castellano:

El “oasis catalán”: espejismo diferencial

Ahora ya sabemos en qué consistía aquello del “oasis catalán”: en la excusa de la Senyera para tapar las vergüenzas propias y ajenas. Como la chica de la foto, vestida sólo con la bandera patria.

En los “regímenes perfectos” no se reconoce la imperfección: En las dictaduras, cualquier investigación es radicalmente eliminada; no se puede aspirar a la transparencia. Pues este es el resumen de estos 30 años de régimen perfecto nacional-catalanista: el oasis catalán no era más que un espejismo, una ilusión óptica, donde las jefes de la tribu nos hacían creer que vivíamos en el país de las maravillas. Como Alicia.

Durante 30 años se nos vendió la moto, de forma reiterada hasta el aburrimiento, de que Cataluña era un oasis de “seny”, madurez y responsabilidad. En definitiva, otro “hecho diferencial” de la tribu catalanista, en contraposición con la tribu vecina, los españoles, donde todo era decadencia, suciedad, y maldad.

Nos engañaron como tontos. Una gran farsa. Eso sí: una farsa catalana, de casa (cosa?) nostra.

Ahora sabemos que, mientras los gurús de nuestra tribu se llenaban la boca con las palabras oasis y patria, al mismo tiempo se llenaban también los bolsillos hipócritamente. Los Millet, Prenafetas, Alavedras, Muñoz, García, y “luigis” de turno.

Con una mano enarbolaban la Senyera “al vent”, berreando loas a Catalònia con la misma voz afinada que Raimon, y con la otra mano expoliaban las arcas públicas de forma sistemática. (Lo que haga tu mano derecha, que no lo sepa la izquierda… ¿se refería a esto?)

Los mismos que desplegaban los Mosos d’Escuadra por el territorio, ahora van desfilando esposados entre tricornios.

Esto era la sociovergència: una “sociedad de garantía recíproca”, una gran “manta de calor mútuo”, “la famiglia” que, con la tribal protección de la senyera, daba luz verde a toda corrupción.

Se reían de los pobres infelices que les votaban, embriagados por el fervor tribal.

Pasqual Maragall, en un insólito arrebato de franqueza y serenidad parlamentaria, ya habló del “tres por ciento” : saqueo sistemático de dinero público y cobro de comisiones a mansalva. Y después vinieron los casos Millet, Pretoria, etc.

Tenemos también el antecedente del caso Banca Catalana, donde Pujol se defendía detrás de la Senyera: la investigación por corrupción era, según Pujol, un“ataque a Catalunya!” Esto sólo puede pasar en este “oasis catalán”.

En todas partes puede haber corrupción, es cierto. La corrupción no fue provocada por el nacionalismo. Sin embargo, el nacionalismo es culpable por servir de coartada, por narcotizar a los ciudadanos con fantasías autodestructivas, por ser instrumento de manipulación de los sentimientos del pueblo, por engañar con la ilusión de un régimen perfecto donde no existe el pecado ni la corrupción… mientras los jefes de tribu se enriquecían con alevosía y descaro. Y si alguien osaba denunciar estos delitos… era un enemigo de la patria y un traidor botifler.

Cobarde defensa  la de estos mangantes: Esconderse detrás de la Senyera. Esto era el oasis catalán, otro mito ya finiquitado.

Aquesta entrada s'ha publicat en Democràcia, Diari, Economia: la pela, General, Simulació social (matrix), Uncategorized, Victimisme i etiquetada amb , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

5 respostes a L’Oasi català

  1. Carme ha dit:

    ¿Alguien puede decirme de dónde era Pompeu Fabra? porque unos dicen que era cubano y se llamaba Pompeyo y otros que era catalán. Gracias

  2. Manel ha dit:

    Y qué es un catalanista? Un nacionalista catalán.

  3. victor martinez ha dit:

    mentre aquestes coses només es puguin dir per la xarxa tampoc no serviran de gran cosa. De tota manera ni així, cada cop que fas un comentari alusiu a Pujol (qui únicament va necessitar un paper que acreditava la seva innocència per a ser absolt; igual que la resta de persones que estem sota la mateixa constitució!!!) al Público, per exemple, te l’esborren directament.

    Jo per part meva aquest any és el primer que aniré a votar. I no votaré a cap partit en concret. Faré una llista dels partits que de segur que no tindran representació parlamentària i a l’altzar n’escolliré un. Si molta gent vota a partits petits és probable que al no haver un mur monobloc al parlament la corrupció quedi una mica més al descobert. La diversitat els espanta.

  4. luis ha dit:

    ¿Como no va a amar Pujol a Cataluña, si media Cataluña le pertenece al clan Pujol?, si están todos, incluidos los ferrusolas metidos en todos los consejos de administración de las empresas más importantes.

  5. Personne ha dit:

    Molt bo, l’article. Pero encara millor es la ‘ilustracio’ del article: La senyora despullada amb la estalada es la despampanant Txe Arana, besneta de -cuidadin- SABINO ARANA.
    Els seu avi fou un carlista furibund, ultracatolic i protofeixista, ideoleg de l’etnocentrisme vasc -el pero nomes parlava de biscaia com a nucli dur de la patria euskaldun-, pero et aqui que el fill emigra a Catalunya. Despres, el net, metge, entra a Convergencia i Unio per fer la mateixa jugada etno$entrica al principat durant la trancisio. Els crits de revolta contra el bunker es varen transformar en ‘amnistia, estatut d’autonomia’ i amb el pacte amb els ‘fatxes espanyols’ ja tenim ‘democracia’. Carta blanca i llum verda amb barça triomfant i senyeres fins a la sopa. Els calers a Suissa. La gent acretinada mirant la tele… i mirant a la ‘nena’ dels Arana fent stripteases amb la estelada.
    Sort que no s’en foren a un bantustan sudafrica, perque enlloc de Zimbawe o Rodesia, ara allo seria un coritijo etnocentric de blancs escollits per Deu i ara es diria ‘Aranesia’!.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s