Foto: “Quatre Columnes”, monument a Catalunya (quatre barres), a l’Autònoma de Barcelona. No es fa un monument a la saviesa (“més important que l’or”), ni a la Llum i veritat (Lux et veritas) lema de la Universitat de Yale, ni a l’esforç, ni a la llibertat d’aprendre, no. La universitat catalana fa un monument a la pàtria.
.
(Traducción al castellano, al final)
Els estudiants erasmus i el nacionalisme
Cada any hi ha menys estudiants erasmus que venen a les universitats catalanes, segons dades de la Comissió Europea, tot i que Espanya és el primer destí preferit per aquests i pujant (33.178 estudiants, al curs 2008/2009), seguit a distància per França (24.615), Alemanya (21.939) i Regne Unit (20.851).
Els erasmus que venen a Catalunya disminueixen any rere any : en el període 2004-2009, la UB ha perdut un 18% d’erasmus, en una tendència incessant cap a la baixa, la UAB i la UPC un 5% cadascuna, i la UPF es manté constant, tot pujant el 3% alhora que baixa de la posició 55ª (2004) a la 75ª (2009) dins d’aquest ranking. (1). Aquestes dades negatives contrasten amb la resta d’universitats espanyoles: totes cap a munt com un coet. Especialment les de Granada, Complutense de Madrid, València i Sevilla.
.
Recordo la meva època d’estudiant (no tant llunyana): la presència d’un sol estudiant Erasmus provocava dos tipus de reaccions en els professors: uns canviaven la llengua de docència de l’assignatura al castellà, i altres professors enviaven l’alumne a altres grups amb docència en castellà. Per això no es d’estranyar que s’afirmés que “l’arribada d’aquests estudiants i professors [estrangers] és molt nociva per a la llengua catalana perquè implica sovint un retrocés en el seu ús acadèmic”. (J.Muñoz i J.Font)
No obstant aquest rebuig, davant la galeria es volia mostrar bona cara i somriure amable. Així, va néixer l’acolliment lingüístic d’estudiants estrangers, tot presentant en positiu i com un valor afegit a la seva formació, la informació referent a la presència de la llengua catalana a la universitat.
Però el rerefons era un altre. Aquests estrangers (erasmus) molestaven: “Només un sistema universitari propi, fet per i per a la societat catalana, serà capaç de mantenir com a criteri propi i fonamental la consolidació de la cultura catalana (en català) com a una cultura europea més, capaç d’operar no només en l’àmbit domèstic i folklòric sinó en l’àmbit científic de primer nivell igual que qualsevol altre cultura”. (J.Muñoz i J.Font)
En altres paraules: ens hem de ficar tots dins d’una bombolla, en una universitat feta pels nostres i destinada als nostres, per tal de conservar en formol una cultura que no ha d’evolucionar mai, sinó mantenir-se intacte a major glòria del nacionalisme excloent.
Així, l’important no seria aprendre, sinó aprendre en català. L’ambient que es percep a la universitat catalana és una caricatura de l’ideal universitari. L’atreveix-te a pensar, que va dir Kant, s’ha substituït per dona corda al català, la patètica campanya del 2005 i motiu de paròdia justificada.
El lema de la Universitat de Yale, Lux et Veritas, queda eclipsat per l’ombra de les Quatre Columnes d’Andreu Alafaro a la UAB.
Aquesta mentalitat conservadora, petita, inquisidora, que impregna la política lingüística universitària i l’activitat dels seus comissaris dels serveis político-lingüístics, està donant els seus fruits: reducció del nombre de molestos estudiants erasmus, i de professors i investigadors estrangers, fugida de cervells cap a altres universitats espanyoles, etc.
Tenim una universitat dogmàtica (contradictio in terminis), on les formes –el català- són més importants que el fons –la docència, la investigació-, on la ideologia esclafa la llibertat investigadora, i on la política lingüística cateta fa fugir la llibertat i el talent en defensa d’una protecció de la llengua mal entesa i contraproduent. El problema no és la llengua, sinó les polítiques nacionalistes excloents, que empobreix culturalment i econòmica.
.
(1) De la resta d’universitats catalanes no hi ha dades del 2004-2005-2006, ja què la web de la Comissió Europea només facilita, d’aquests anys, dades de les 100 universitats europees amb major nombre de receptors erasmus, entre les quals només figuren les quatre universitats esmentades.
.
__________________________________________________
Traducción al castellano:
Los estudiantes erasmus y el nacionalismo
Cada año hay menos estudiantes erasmus que vienen a las universidades catalanas, según datos de la Comisión Europea, a pesar de que España es el primer destino preferido por estos y en tendencia ascendente (33.178 estudiantes, al curso 2008/2009), seguido a distancia por Francia (24.615), Alemania (21.939) y Reino Unido (20.851).
Los erasmus que vienen a Cataluña disminuyen año tras año : en el periodo 2004-2009, la UB ha “perdido” un 18% erasmus, en una tendencia incesante hacia la baja, la UAB y la UPC un 5% cada una, y la UPF se mantiene constante, subiendo un 3% a la vez que baja de la posición 55ª (2004) a la 75ª (2009) dentro de este ranking (1). Estos datos negativos contrastan con el resto de universidades españolas: todas hacia arriba como un cohete. Especialmente las de Granada, Complutense de Madrid, Valencia y Sevilla.
(Ver tabla y gráfico anteriores).
Recuerdo mi época de estudiante (no tan lejana): la presencia de un solo estudiante Erasmus provocaba dos tipos de reacciones en los profesores: unos cambiaban la lengua de docencia de la asignatura al castellano, y otros profesores enviaban al alumno a otros grupos con docencia en castellano. Por eso no es de extrañar que se afirmara que “la llegada de estos estudiantes y profesores [extranjeros] es muy nociva para la lengua catalana porque implica a menudo un retroceso en su uso académico”. (J.Muñoz i J.Font)
A pesar de este rechazo, ante la galería se quería mostrar buena cara y sonrisa amable. Así, nació el acogimiento lingüístico de estudiantes extranjeros, presentando en positivo y como un valor añadido a su formación, la información en lo referente a la presencia de la lengua catalana a la universidad.
Pero el trasfondo era otro. Estos extranjeros (erasmus) molestaban: “Sólo un sistema universitario propio, hecho por y para la sociedad catalana, será capaz de mantener como criterio propio y fundamental la consolidación de la cultura catalana (en catalán) como una cultura europea más, capaz de actuar no sólo en el ámbito doméstico y folclórico sino en el ámbito científico de primer nivel igual que cualquier otro cultura”. (J.Muñoz i J.Font)
En otras palabras: nos debemos meter todos dentro de una burbuja, en una universidad hecha “por los nuestros” y destinada “a los nuestros”, con la finalidad de conservar en formol una cultura que no tiene que evolucionar nunca, sino mantenerse intacta a mayor gloria del nacionalismo excluyente.
Así, lo importante no sería aprender, sino aprender en catalán. El ambiente que se percibe en la universidad catalana es una caricatura grotesca del ideal universitario. El atrévete a pensar, que dijo Kant, se ha sustituido por dona corda al català (dale cuerda al catalán), la patética campaña publicitaria del 2005 y motivo de parodia justificada.
El lema de la Universidad de Yale, Lux te Veritas, queda eclipsado por la sombra de las Cuatro Columnas de Andreu Alafaro en la UAB.
Esta mentalidad conservadora, pequeña, inquisidora, que impregna la política lingüística universitaria y la actividad de sus comisarios de los servicios político-lingüísticos, está dando sus frutos: reducción del número de molestos estudiantes erasmus, y de profesores e investigadores extranjeros, fuga de cerebros hacia otras universidades españolas, etc.
Tenemos una universidad dogmática (contradictio in terminis), donde las formas -el catalán- son más importantes que el fondo -la docencia y la investigación-, donde la ideología aplasta la libertad investigadora, y donde la política lingüística cateta hace huir la libertad y el talento en defensa de una protección de la lengua mal entendida y contraproducente. El problema no es la lengua catalana, sino las políticas nacionalistas excluyentes, que empobrecen cultural y económicamente.
.
__________________________________________________
Dona corda al català (dale cuerda al catalán), patética campaña de la Generalitat del 2005, que parece ser la finalidad de la Universidad catalana:
Parodia de la campaña anterior:
Mites i mentides del nacionalisme català 
He llegit atentament el seu article, i li he de dir, davant de tot, que el considero una bona aportació per a un interessant debat. Formalment, només m’han sobrat algunes paraules malsonants com ara “cateta”, però considero positiu que obri el debat.
Interpreto que vostè vincula directament la baixada de la demanda d’estudiants d’intercanvi amb els conflictes que sorgeixen davant la voluntat o no de fer classes en llengua catalana. No li negaré que és possible que això hi tingui molt a veure. Tot i això, en ciències socials no es poden establir fàcilment causes i efectes, ja que no hi ha lleis físiques o químiques que determinin els comportaments humans (o si n’hi ha, no el determinen completament).
En les ciències socials, les causes dels comportaments es poden cercar en un complex entramat de relacions, imaginaris i situacions que cal tenir en compte abans d’emetre judicis fàcilment. I és que quan vostè afirma que la política lingüística fa disminuir els estudiants d’intercanvi, està essent clarament ideològic, d’una banda, creu que tothom respon de la mateixa manera davant d’una política lingüística; de l’altra, creu que l’intercanvi d’estudiants sempre genera efectes positius als que no es pot renunciar. Jo, des de la meva modesta opinió, li rebatré totes dues pressuposicions denunciant la implicació ideològica que suposen.
En primer lloc, cal que ens plantegem quins poden ser els motius lingüístics que duen una persona a un intercanvi. A Espanya, com a Portugal, Itàlia, Alemanya, França o Regne Unit, els intercanvis es fan en la llengua del país (o en la més poderosa d’elles) això no es fa a altres països com Dinamarca, la República Txeca o Polònia on els estudiants d’intercanvi són dirigits sempre a un grup en anglès. Tant una actitud com l’altra, formen part d’una ideologia imperant d’origen colonial: la oligoglòssia. Aquesta ideologia es fonamenta en el fet que la diversitat lingüística és un gran impediment per a la comunicació i que cal que tota la població del món parli unes poques llengües, aplicant criteris darwinistes sovint justificats vinculant llengües i poder de mercat d’aquestes.
Enfront d’aquesta ideologia, se situarien els partidaris del multilingüisme (entre els que m’incloc), segons ells, la comunicació és molt diferent segons la llengua i la varietat lingüística que s’utilitza, aquesta diferència és una riquesa cultural enorme i només es pot defensar mitjançant la pressuposició que totes les llengües tenen la mateixa dignitat. En aquest sentit, els partidaris del multilingüisme volem que a Dinamarca, els estudiants d’intercanvi estudiïn en danès, als Països Baixos, en neerlandès, a Galícia, en gallec i, també, als Països Catalans, en català. Aquesta mentalitat xoca frontalment amb les concepcions oligoglòssiques de molts estudiants (cal recordar els esforços de l’Estat francès i l’italià per a unificar nacionalment i lingüísticament les mentalitats dels seus ciutadans) que volen anar a Espanya a aprendre espanyol, una llengua amb molts parlants que permet obrir-se a tota l’Amèrica Llatina (obviant que a l’Amèrica Llatina, s’està rematant el genocidi lingüístic segons el qual poques seran les llengües diferents a l’espanyol, el portuguès i el francès que sobreviuran, per ventura, el guaraní és l’única que té unes mínimes possibilitats, però, també perilla).
Davant d’aquest xoc de mentalitats i essent coherents amb la seva ideologia oligoglòssica, decideixen anar a universitats monolingües on se’ls parli en la llengua que volen: l’espanyol (o castellà). Aquesta opció és una excusa excel·lent per a que els nacionalistes espanyols, d’ideologia oligoglòssica (que no té cap inconvenient amb l’existència de monolingües en espanyol, en canvi, veu “catetos” els qui puguin ser monolingües en català, èuscar, aragonès, aranès, asturià o gallec), per a defensar el “catetisme” que hi ha darrere la política lingüística en favor del català. No senyors, tenir una ideologia plurilingüisme no és ser “cateto”, és pensar diferent i fer-ho en favor de la diversitat lingüística, tal com fan molts altres estudiants d’intercanvi que aprenen català, no només a Barcelona, sinó també a València on, segons diuen, la política lingüística és més “encertada”.
Arribem a l’altre gran mentida argumental: els intercanvis d’estudiants són bons “per se”. Si bé no vull ni puc negar els efectes positius de conèixer una altra cultura i una altra terra si que els diré que les coses cal fer-les bé i que la possibilitat d’atraure estudiants d’intercanvi del programa Erasmus està duent a moltes universitats a cometre autèntiques barbaritats des del punt de vista de la llengua. I és que, a banda de fomentar les ideologies oligoglòssiques oferint als estudiants classes en llengües diferents a la del territori, aquestes universitats fan tot tipus d’equilibris de dubtosa bondat acadèmica per a popularitzar-se com a destins: em refereixo al currículum diferenciat del estudiants d’intercanvi que tenen més facilitats que els autòctons per a aprovar o, directament a l’aprovat general dels estudiants d’intercanvi, deixant-los que ells mateixos es posin les seves notes. Si a tot aquest cúmul de despropòsits li afegim que el programa Erasmus, tot i les beques, no permet als estudiants de famílies humils accedir a l’intercanvi pel seu elevat preu, tenim un resultat bastant deplorable, al meu parer. Als qui ja els està bé que no sigui popular, que sigui oligoglòssic i que aprovi per la cara als estudiants, els sembla bé, però novament, no crec que pensar diferent em converteixi en un “cateto”.
Finalment cal dir, que precisament les llengües minoritzades com el català, necessiten com el pa la seva presència a les universitats, tant o més que a l’educació obligatòria, ja que és a les universitats on es produeixen textos científics de totes les disciplines i on es poden fomentar els llenguatges d’especialitat en les diferents llengües. Aquesta necessitat esdevé un nou argument per a no frivolitzar amb la política lingüística, els plurilingüistes volem que totes les llengües es desenvolupin en qualitat i, per a fer-ho, requereixen presència a les universitats.
Que la política lingüística resta estudiants d’intercanvi? Reflexionem. Però reflexionem també sobre quin estatus volem per a les llengües i quin tipus d’intercanvi desitgem. El debat és sa i ric, i tots podem equivocar-nos en els plantejaments. Algú, però, ja ha decidit que els seus oponents són “catetos” i no mereixen ésser escoltats.
No se trata de Imperialismo lingüistico. Esa manía de buscar una especie de conspiración catalanófoba por doquier…
Lo que sucede es que guste o no guste, las lenguas que tienen interés a nivel internacional son POQUÍSIMAS. Para la mayoría de los estudiantes, aprender danés, neerlandés, catalán, gallego, húgaro, finés, polaco, etc etc no tiene ningún interés a nivel académico, no les va a servir para nada en su futuro a menos que se vayan a ir a vivir a uno de esos países, o quizá en algunas carreras muy concretas como traducción e intepretación, e incluso en esta unos idiomas tienen muchas más salidas que otros. Los erasmus no van sólo a pasar un tiempo en otro país, muchos tienen verdadero interés en aprender el idioma, y a nivel internacional, los idiomas que suponen un plus en su formación son pocos: inglés, español y a mucha distancia francés, alemán e italiano en occidente, y chino, árabe y japonés en oriente. No más. Y esto no es así por ninguna conspiración monolingüistica, sino debido a la extensión de estos idiomas y a la importancia de la economía de sus países.
El español por tanto es un activo importantísimo que tenemos en España, sólo superado por el inglés. Renunciar a él es absurdo.
Sin embargo el nivel de la universidad catalana está por encima de la del resto de España, ¿cómo se explica? No deben estar tan centrados en los temas de lengua e identidad…
Juan: Eso del “nivel” de la universidad, primero habría que saber qué es eso del “nivel” y cómo se determina. Además, hay opciones para todos los gustos:
http://www.mastermania.com/noticias_masters/la_ucm_lidera_el_ranking_de_universidades-org-1385.html
http://es.wikipedia.org/wiki/Ranking_de_universidades_espa%C3%B1olas
Òscar-Adrià,
Gràcies per la teva acurada i reflexionada resposta. És molt constructiu rebre un comentari crític, amb les formes i el fons que m’has regalat. I és que llegir-te és un regal: de tots els exabruptes i comentaris troglodites que he rebut en el blog (no són visibles, però no els he esborrat pas), dóna gust poder llegir un comentari amb seny! Gràcies, de debò!
Tens raó quan apuntes la dificultat d’establir fàcilment causes i efectes en ciències socials, ja què els comportaments humans no es poden pesar ni mesurar ni investigar en un laboratori. Però, si us plau, les ciències socials són ciència també : fem servir una metodologia científica (experimentació, observació, documentació…) per tal de poder comprendre els fets socials. Després de facilitar les dades de la Comissió Europea, aquestes poden ser objecte d’anàlisi i raonament amb la finalitat de comprendre-les. L’escrit principal que comentem té una finalitat divulgativa, és un breu post en un blog personal, sense cap ambició de cap mena, però sí té l’humil vocació d’intentar donar una resposta breu, i per això mateix incomplerta, als fets del nostre entorn; en aquest cas, la davallada d’estudiants erasmus a les nostres universitats.
Comentes, en primer lloc, la mentalitat imperialista, oligoglòssica –i podem dir també que feudalista, i més coses- dels estudiants que volen venir a Espanya a aprendre espanyol. Em sembla que caus en el mateix error del qual em critiques: estàs éssent ideològic per afirmar que els estudiants que volen aprendre espanyol mostren despreci per multilingüisme. No. Estudiar espanyol no pressuposa negar la mateixa dignitat a totes les llengües. En el món hi ha moltes llengües i resulta MATERIALMENT impossible estudiar-les totes. Hem d’escollir. No estudiar cap, o bé estudiar una, dues (i els que tenen la sort de gaudir de capacitat i voluntat, més de tres) llengües, entre les quals hi figuren les “universals” com l’anglès: per a un estudiant de medicina, per exemple, l’anglés és necessari per a publicar articles en revistes acadèmiques i participar en seminaris internacionals. No podem taxar aquest alumne d’imperialista i oligoglòssic pel fet de no mostrar interès en l’estudi del lituà, o del croat, per exemple.
En aquesta elecció, no es manlleva la igualtat en la dignitat de les llengües, sinó que es fa una opció personal davant la impossibilitat d’aprendre totes les llengües, opció que no pressuposa en cap cas una negació de la dignitat de les altres llengües. Si jo estudio xinès perquè m’en vaig a treballar a Pekín, no implica necessariament el meu despreci pel coreà o el vietnamita.
En segon lloc, critiques com a “gran mentida argumental” l’afirmació de què els intercanvis d’estudiants són bons per sí mateixos, i ho argumentes en base a l’existència d’aspectes negatius que deriven d’aquestes intercanvis, com ara currículum diferenciat, aprovats generals, etc. Caus en dos errors. Per una banda, prendre aquestes situacions concretes i puntuals com a norma general dels intercanvis. No, en molts (la majoria? –falten dades-) casos NO es donen aquests fets, i es pot donar l’existència d’altres aspectes negatius. Per l’altre banda, prendre l’existència d’alguns aspectes negatius per tal de concloure que els intercanvis no són bons per se. Això és erroni : l’existència d’algunes conseqüències negatives (i moltes de positives) no implica que l’acte principal sigui negatiu. El contrari seria com afirmar que els cotxes són dolents perquè hi deriven aspectes negatius, com els accidents. No té cap sentit.
Si de debò ets un partidari del multilingüisme, hauríes de defensar no només l’ús del castellà a la universitat, sinó també de l’anglès i de qualsevol altre llengua. I del català, naturalment! A Catalunya tenim la sort de conèixer dues llengües, però això també és una limitació: NOMÉS dues llengües. Ja m’agradaria a mi aprendre moltes més (totes!) però això és materialment impossible, i hem d’escollir.
Vaig flipar quan vaig llegir aquesta frase, que ja coneixes del text anterior: “Només un sistema universitari propi, fet per i per a la societat catalana, serà capaç de mantenir com a criteri propi i fonamental la consolidació de la cultura catalana (en català)com a una cultura europea més, capaç d’operar no només en l’àmbit domèstic i folklòric sinó en l’àmbit científic de primer nivell igual que qualsevol altre cultura”. Això és multilingüisme? Fer una “universitat bombolla”, feta pels nostres i destinada als nostres? Una pàtria dogmàtica, i no pas una comunitat de lliberat intel•lectual?
Destinem molts recursos (temps, energia,… també diners) a la normalització del català a la universitat, però ens oblidem de què és la universitat: un lloc per “aprendre a pensar”, investigar en llibertat, créixer amb honestedat i rigor. Això ho tenim oblidat des del moment en què quan parlem de “qüestió lingüística” ens bé al cap immediatament la POLÍTICA lingüística, i no pas la saviesa en moviment, COMUNICACIÓ i diàleg.
Les dades dels estudiant, s’haurien de posar en valors relatius (% dels estudiants totals), ja que per exemple la UAB aquest any ha perdut estudiants totals (es veu que per aconseguir la relació entre professors/alumnes més alta (l’augment es demana per complir bolonya) han baixat la tassa d’alumnes que hi entren). A més que en aquest cas el valor relatiu és més significatiu.
Gràcies pel comentari, Josep. Bona observació. Vaig emprar les dades que ofereix la Comissió europea, directament. Comparteixo la teva observació: recolliré dades de les quatre universitats i interaré fer un quadre en valors relatius, a veure com surt. Salutacions!
He arribat aquí des d’un link a twitter i m’ha resultat un blog molt interessant. Felicitats!
Només puntualitzar que a la Facultat de Medicina (UB) aquest proper any l’evolució serà positiva, 50% més d’alumnes d’aquí que marxen i 25% més que vénen de fora -tot això respecte l’any passat-, així que aquestes estadístiques potser també s’haurien de mirar (les facultats de ciències no perden alumnes per l’idioma).
Val a dir que molts estudiants Erasmus aprofiten els cursos de català que s’ofereixen gratuïtament des de Serveis Lingüístics i tornen molt contents als seus països de destí parlant fluidament el castellà i amb un català envejable.
Víctor, hay en la base de tus argumentos algo que parece que obvias: aprender una lengua no es una perdida de tiempo.
Casi toda mi vida he vivido en Asturias y ahora vivo en Barcelona, te parecerá una tontería pero estoy aprendiendo un montón de Asturiano gracias a las similitudes de raíz y directamente de palabras entre el Catalán y este….Nunca antes había tenido tanto interés sobre mi propia lengua gracias a este hecho.
Mientras me traten con respeto y hagan el esfuerzo de acogerme yo siempre haré el esfuerzo de saber y pensar en esta cultura, no me parece un drama y viene muy bien, más bien el conocimiento siempre me produce bienestar…Igual es que soy un tio raro….
Buenas,
Me parece un articulo muy interesante y muy bien enfocado. En mi caso me siento bastante identificado pues procedo de andalucía y llevo casi 2 años en la UAB. Yo vine a Barcelona por un cambio de aires y he de reconocer que los 3-4 primeros meses lo pasé fatal, y aun teniendo oído para el catalán. A mi me parece bien que se quiera defender una lengua y mantenerla, pero una cosa es mantenerla y otra es obligarla. Gracias a buenos amigos y con voluntad me manejo con el catalán bastante bien (leer y escuchar), aunque hay cosas que se me escapan.
Lo que me gustaría destacar o aportar es lo siguiente. Muchos de mis profesores cuando les pides dar la clase en castellano les cuesta expresarse y entonces piensas…mejor que la de en catalán que si no nos vamos a tirar 3 años para dar 1 tema. Ahora la cosa es, ¿el problema es la imposición gubernamental o son los mismos docentes los que tienen problemas de comunicación fuera del catalán? A su vez he pedido exámenes en castellano y muchos de ellos me han denegado ese derecho, ya que los dos idiomas oficiales de la UAB son el catalán y el español, eso si…no tiene problemas de poner exámenes en inglés o dar las clases en inglés. En mi opinión estamos en una situación donde o se le facilitan al erasmus o a cualquier ciudadano español el material docente en inglés o en catalán pero rara es la vez que se hace en castellano.
Un último apunte, en mis primeros días quise apuntarme a clases de catalán para integrarme lo mejor posible. Tras intentar pedir información a la escuela de idiomas desistí, el motivo muy sencillo, la persona que me estaba dando la información me la daba en catalán(yo sin conocimiento alguno) y por mucho que le decía que no le entendía este no paraba de hablar en catalán. Se que son 4 tontos lo que hacen esto y no quiero meter a todos en este saco, pero dejo el apunte.
Retroenllaç: Tweets that mention Els estudiants erasmus i el nacionalisme català | Mites i mentides del nacionalisme català -- Topsy.com
Mites,
perdó per la tardança, la rèplica fa dies que l’he llegida però no he trobat el moment de respondre.
La ideologia oligoglòssica no és titllada per mi com res similar al feixisme o al feudalisme. La considero perillosa, sí, però especialment pel seu caràcter “ocult” que fa que ni el seu propi portador la descobreixi. Així, moltes persones residents als Països Catalans, creuen que és més útil aprendre anglès que català i, francament, exceptuant algunes professions, no crec que sigui habitual que les persones tinguin més ocasions de parlar amb anglòfons que amb catalanoparlants (a no ser que considerin que als catalanoparlants n’hi ha prou amb parlar-los en castellà i obligar-los a què et responguin també en castellà).
Quan jo dic que els intercanvis no són bons per se, admeto que són bons, però no a qualsevol preu, és a dir, si “l’experiència” d’un estudiant ha consistit en embriagar-se diàriament i aixecar-se un dia de ressaca i autopuntuar-se amb notables i excel·lents, no és un intercanvi satisfactori, i menys quan el paguem amb els nostres impostos. No sé si aquests casos són majoria o minoria, però en l’imaginari col·lectiu, l’intercanvi anomenat “orgasmus” hi és molt present i, crec, que en el cas de les universitats catalanes aquesta ha estat l’aposta, però han topat amb la “dificultat” de tenir una llengua minoritària en la que han afirmat reiteradament que creuen.
I és que la política de les universitats, quan toca finançar-se perd el nord. Tinc entès que només la UPC renuncia a una subvenció que se’ls atorga per aprovar una proporció concreta d’estudiants. Com es pot saber que aprovarà aquesta proporció abans d’examinar-los? Quina validesa té un aprovat otorgat per la pròpia institució si, a més, aquesta se subvenciona per aprovar. Amb la llengua passa quelcom de similar, en alguns postgraus a la UPF, es canvià repentinament al castellà la llengua de docència, segons deien, per “respecte” als estudiants d’intercanvi. Resulta que aquests esudiants, en no estar subvencionats, abonen la quantitat completa de la seva matrícula. Quan els intercanvis són una font de finançament, defensar-los queda en sospita.
Pel que dius de la “bombolla”, crec que és un tema a debatre. El català, com qualsevol altra llengua, necessita llenguatges d’especialitat en totes les disciplines i aquestes s’adquireixen principalment a les universitats i, crec que, per això cal treballar-lo i assumir-ne les contrapartides.
Retroenllaç: Catalunya: més nacionalisme i més atur | Mites i mentides del nacionalisme català
Sempre és collonut veure defensors de la llengua agafant un camí d’argumentació que res té a veure amb el que és la llengua i com funciona. El estudiants estrangers no publicaran els seus textos en català o castellá, els publicaran en el seu àmbit lingüístic i segons les necessitats de comunicació del moment; que en molts casos imposaran l’anglès.
L’anglès és la lingua franca de la ciència, com abans ho eren l’alemany i el llatí. Aquests ho eren abans d’ocupar el nacionalisme cada fibra de la nostra existència, i aquell ho és perquè els -ismes són un horror per a la ciència.
Per descomptat que les altres llengües pateixen d’aquesta empenta, però l’única cosa que es pot demanar, i que de fet s’ha de demanar, és l’ús de la llengua materna, i no establir una altra lingua franca, artificialment. Totes les classes universitàries -o bé almenys aquelles dirigides a estrangers- s’haurien de fer en anglès. La resta es cosa dels nadius locals. Cadascú que salvi la seva pròpia llengua. Perquè no funciona d’altra manera. La llengua no funciona d’altra manera.
Varies qüestions a tractar:
1- Com a estudiant de la upc, el 50% dels professors que he tingut feien les classes en castella. Les frases de l’estil “el que importa es fer la classe en catala” i altres perles del mateix calibre, són absurdes.
2- Sempre hi ha un grup en angles pels erasmus.
3- Si quan els d’aqui anem fora i ens sembla que passem de l’infern al paradis, pels erasmus serà al reves, degut a la dificultat per aprovar que hi ha en certes carreres de la upc.
4- He tingut professors que han canviat de catala a castella pel fet que hi havien erasmus, i també n’he tingut que no han canviat i els hi han dit que hi han altres grups que fan les classes en castella o angles.