El cost del nacionalisme

(Traducción al castellano al final)

El cost del nacionalisme

Resposta a l’article de Manolo Milián

.

Benvolgut Sr. Milián Mestre,

M’ha cridat l’atenció el seu article “La fatiga fiscal”, publicat al diari Avui el proppassat dia 15 d’enguany, segons el qual Catalunya es veuria abocada a la independència, de forma inexorable inclús en contra de la seva voluntat, a causa de la injustícia distributiva perpetrada pels “castellans”.  Feu una descripció quasi pastoril de la situació: qualifiqueu Catalunya d’”hiperlaboriosa”, en contrast amb els “castellans” espoliadors, malbaratadors i “ociosos” ,  “mentre bascos i navarresos viuen feliços a les seves muntanyes”… és clar, com la Heidi i el Pedro.

Els lectors de l’Avui  -coneixedors de la vostra antiga militància al PP i relació estreta amb Manuel Fraga i amb Foment-  van interpretar l’article com si es tractés de la vostra conversió a la Fe de la Nació Veritable. Els comentaris dels lectors parlen clar i català: “Benvingut al club, Manuel”,  “Li ha costat però s’ha adonat de la situació perquè és intel·ligent”, i altres comentaris de semblant nivell.

És bó evolucionar intel·lectualment. Jo mateix –que rondo els 30 anys d’edat i només he conegut el pujolisme i la seva posterior versió friki-tripartita– vaig acceptar i defensar el nacionalisme mamat des de petit a l’escola, a TV3 i als scouts catalans, em vaig submergir sense escafandre dins les tèrboles aigües de la immersió lingüística, feia cagar el tió per Nadal, anava de calçotada…  en resum, vivia amb escrupolosa fidelitat els ritus propis de la nostra identitat diferenciada. Fins que, gradualment, hom aprèn a mirar més enllà del seu melic i descobreix que també hi ha vida intel·ligent a fora del nostre petit planeta català. (Ara també vaig de calçotada, però perquè m’agrada; i no pas a la recerca de l’orgasme patriòtico-campestre).

Però baixem de les muntanyes i comentem el seu article.  Patim fatiga, es veritat. Les empreses tanquen, les administracions no paguen els proveïdors, la classe mitjana s’enfonsa. Vivim una crisi econòmica sense precedents la qual neix d’una crisi financera internacional, però que a Espanya s’agreuja i combina amb l’esgotament del model de creixement econòmic i la pèssima gestió política. I a Catalunya, a més, hem de patir el cost del nacionalisme.

No hem de confondre les causes, per no errar en les solucions.  Vostè pren com a causa del problema la “injustícia distributiva” la qual cosa ens aboca sense remei a la independència. Aquesta tesi és el conte de fades segons el qual amb la independència viuríem millor,  s’esfumarien els peatges de les autopistes, gaudiríem de millors serveis públics, i tots plegats seriem més rics, més alts, més llestos, i els coixos caminarien i els leprosos es curarien.  Arribaríem a la Terra Promesa dels Països Catalans, i assoliríem la redempció gràcies a l’abolició de l’espoli fiscal.

La independència no és cap remei, ja què la diagnosi no és l’encertada. Una cosa és la legítima defensa del territori i dels seus ciutadans, com poden fer els gallecs, valencians, aranesos, gironins, tortosins, vallesans, i una altra cosa ben diferent és la utopia col·lectivista i autodestructiva que representa el nacionalisme que patim a casa nostra.

I és que el fet diferencial de Catalunya –i causa que agreuja la nostra fatiga–  és  el nacionalisme car i ruïnós que portem a la motxilla tots plegats. Un nacionalisme que és malbaratador, intervencionista, col·lectivista, antihistòric i autodestructiu per a Catalunya.

En primer lloc, és malbaratador: en els darrers 30 anys, l’acció política a casa nostra s’ha centrat en construir una nació inventada i no pas en desenvolupar el benestar de la gent.  I això té un cost, que els altres no tenen.

També és intervencionista, no només en l’economia (com el vergonyós cas d’Spanair), sinó en la seva aspiració per construir realitats nacionals a partir de la imposició coactiva de la llengua, cultura o creences populars. Per exemple, el darrer cas de l’escola de Sitges,  que controla en quina llengua parlen els nens al pati, i fa avaluacions al respecte.

Col·lectivista. Es nega la primacia de l’individu i se’l sotmet a una entitat superior de caràcter polític: la Nació. Els drets ja no són de les persones, sinó de la col·lectivitat, de l’ens del qual mana tota bondat i legitimitat, i pel qual tot s’hi val.

És antihistòric: la catalanitat –a la qual m’adhereixo- és un fet que arrenca des de l’edat mitjana, i es construeix com a element integrador: primer vincula entres sí els comptats de la Marca Hispànica sota el lideratge del Comptat de Barcelona, després uneix en persona la Casa de Barcelona amb el Regne d’Aragó, després creix amb la incorporació de més regnes a la Corona d’Aragó, i finalment crea la Corona de les Espanyes. Aquest fet és paral·lel a la resta de regnes medievals peninsulars, per la qual cosa la catalanitat s’insereix dins de la corrent històrica que configura la nostra realitat actual.  Així, la catalanitat mai ha estat separatista: ni els fets de 1640 –els quals no tingueren repercussions- ni els desencontre institucional de 1714 –guerra de successió i no pas de secessió-  ho corroboren. No es fins al S.XIX quan neix el nacionalisme que patim ara, d’arrel romàntic decimonònic, i de tarannà identitari i, més tard, separatista i voraç.

Finalment, resulta ser autodestructiu: el nacionalisme decimonònic vol cruspir-se la catalanitat: vol que només siguin catalans aquells que combreguen amb la seva petita ideologia. Així, per exemple, es cancel·la el domini .CAT a una web feta per un català de socarrel, des de Barcelona, i tractant temes d’aquí, però, ay!, no és una web catalana perquè no està feta en català i, per tant, no pot gaudir del domini .CAT.

Això és destructiu perquè el nacionalisme, com a corrent històrica i política, està abocada a l’extinció, i en el seu afany de donar carnets de catalanitat, se’n portaran Catalunya per endavant.  Els nacionalistes neden contra la corrent de la història: conserven la cultura en formol perquè no es perdi, i fiquen Catalunya dins d’una caverna, una campana de vidre, per a què el vent ni la pluja la faci malbé. Si els nacionalistes volen fer servei a la nostra terra, el millor que poden fer es treure Catalunya de la caverna on l’han ficada.

No ens expliqui contes de muntanyes, Sr. Milián, ni relats de la caputxeta vermella i el malvat llop espoliador de la meseta.  Això són històries sense fonament econòmic, i que es fan servir per a reforçar el sentiment col·lectiu nacionalista. Aquest darrer és el llop de debò, i el tenim a casa nostra. L’empobriment econòmic i mental és la seva conseqüència.

.

_____________________________________________________

Traducción al castellano:

El coste del nacionalismo

Respuesta al artículo de Manolo Milián

Apreciado Sr. Milián Mestre,

Me ha llamado la atención su artículo “La fatiga fiscal”, publicado en el diario Avui el pasado día 15, según el cual Cataluña se vería abocada a la independencia, de forma inexorable incluso en contra de su voluntad, debido a la injusticia distributiva perpetrada por los “castellanos”. Hace una descripción casi pastoril de la situación: califica Cataluña de ”hiperlaboriosa”, en contraste con los “castellanos” espoliadores, derrochadores y “ociosos” , “mientras vascos y navarros viven felices en sus montañas”…  claro, como Heidi y Pedro.

Los lectores del Avui -conocedores de su antigua militancia en el PP y estrecha relación con Manuel Fraga y con Fomento- interpretaron el artículo como si se tratara de su conversión a la Fe de la Nación Verdadera. Los comentarios de los lectores hablan por sí solos: “Bienvenido al club, Manuel”, “Le ha costado pero se ha dado cuenta de la situación porque es inteligente”, y otros comentarios de parecido nivel.

Es bueno evolucionar intelectualmente. Yo mismo –tengo alrededor de 30 años de edad y sólo he conocido el pujolismo y su posterior versión friki-tripartita– acepté y defendí el nacionalismo mamado desde pequeño en la escuela, en Tv3 y en los scouts catalanes, me sumergí sin escafandra dentro de las turbias aguas de la inmersión lingüística, hacía cagar el tió por Navidad, iba de calçotada… en definitiva,  vivía con escrupulosa fidelidad los ritos propios de nuestra identidad diferenciada. Hasta que, gradualmente, uno aprende a mirar más allá de su ombligo y descubre que también hay vida inteligente fuera de nuestro pequeño planeta catalán. (Ahora también voy de calçotada, pero porque me gusta; y no por buscar el orgasmo patriótico-campestre).

Pero bajemos de las montañas y comentemos su artículo. Sufrimos fatiga, se verdad. Las empresas cierran, las administraciones no pagan a los proveedores, la clase mediana se hunde. Vivimos una crisis económica sin precedentes, que tiene su origen en una crisis financiera internacional, pero que en España se agrava y combina con el agotamiento del modelo de crecimiento económico y la pésima gestión política. Y en Cataluña, además, tenemos que sufrir el coste del nacionalismo.

No tenemos que confundir las causas, para no errar en las soluciones. Usted toma como causa del problema la “injusticia distributiva” lo cual nos aboca sin remedio a la independencia. Esta tesis es el cuento de hadas según el cual con la independencia viviríamos mejor, se esfumarían los peajes de las autopistas, disfrutaríamos de mejores servicios públicos, y todos juntos seriamos más ricos, más altos, más listos, y los cojos andarán y los leprosos se curarán. Llegaremos a la Tierra Prometida de los Países Catalanes, y lograremos la redención gracias a la abolición del expolio fiscal.

La independencia no es ningún remedio, ya que la diagnosis no es la acertada. Una cosa es la legítima defensa del territorio y de sus ciudadanos, como pueden hacer los gallegos, valencianos, araneses, gerundenses, tortosinos, vallesanos, y otra cosa muy diferente es la utopía colectivista y autodestructiva que representa el nacionalismo que sufrimos en nuestra casa.

Y es que el hecho diferencial de Cataluña –y causa que agrava nuestra fatiga– es el nacionalismo caro y ruinoso que cargamos en la mochila todos juntos. Un nacionalismo que es despilfarrador, intervencionista, colectivista, antihistórico y autodestructivo para Cataluña.

En primer lugar, es despilfarrador: en los últimos 30 años, la acción política en Cataluña se ha centrado en construir una nación inventada en vez de desarrollar el bienestar de la gente. Y esto tiene un coste, que los otros no tienen.

También es intervencionista, no sólo en la economía (como el vergonzoso caso de Spanair), sino en su aspiración por construir realidades nacionales a partir de la imposición coactiva de la lengua, cultura o creencias populares. Por ejemplo, el último caso de la escuela de Sitges, que controla en qué lengua hablan los niños en el patio, y hace evaluaciones al respeto.

Colectivista. Se niega la primacía del individuo y se le somete a una entidad superior de carácter político: la Nación. Los derechos ya no son de las personas, sino de la colectividad, del ente del cual emana toda bondad y legitimidad, y por el cual todo vale.

Es antihistórico: la catalanidad –a la cual me adhiero- es un hecho que arranca en la edad media, y es de naturaleza integradora: primero vincula entre sí los contados de la Marca Hispánica bajo el liderazgo del Condado de Barcelona, después une en persona la Casa de Barcelona con el Reino de Aragón, después crece con la incorporación de más reinos a la Corona de Aragón, y finalmente crea la Corona de España. Este hecho es paralelo en los demás reinos medievales peninsulares, por lo cual la catalanidad se inserta dentro de la corriente histórica que configura nuestra realidad actual. Así, la catalanidad nunca ha sido separatista: ni los hechos de 1640 –los cuales no tuvieron repercusiones- ni el desencuentro institucional de 1714 –guerra de sucesión y no de secesión- lo corroboran. No será hasta el S.XIX cuando nace el nacionalismo que sufrimos ahora, de raíz romántico decimonónico, y de talante identitario y, más tarde, separatista y voraz.

Finalmente, resulta ser autodestructivo: el nacionalismo decimonónico quiere zamparse la catalanidad: quiere que sólo sean catalanes aquellos que comulgan con su pequeña ideología: así, por ejemplo, se cancela el dominio .CAT a una web hecha por un catalán de pura cepa, desde Barcelona, y tratando temas de aquí, pero, ay!, no es una web catalana porque no está hecha en catalán y, por lo tanto, no puede disfrutar del dominio .Cat.

Esto es destructivo porque el nacionalismo, como corriente histórica y política, está abocada a la extinción, y en su afán por dar carnés de catalanidad, se llevará Cataluña por delante. Los nacionalistas nadan contra la corriente de la historia: conservan la cultura en formol para que no se pierda, y encierran Cataluña dentro de una caverna, dentro de una campana de cristal, para protegerla del viento y de la lluvia. Si los nacionalistas quieren hacer un buen servicio a nuestra tierra, lo mejor que pueden hacer es liberar a Cataluña de la caverna donde la han metido.

No nos explique cuentos de montañas, Sr. Milián, ni de la caperucita roja y el malvado lobo espoliador de la meseta. Eso son historias sin fundamento económico, y que se usan para reforzar el sentimiento colectivo nacionalista. Este último es el lobo de verdad, y lo tenemos en nuestra casa. El  empobrecimiento económico y mental es su consecuencia.

Aquesta entrada s'ha publicat en Democràcia, Diari, Economia: la pela, General, Història, Simulació social (matrix), Victimisme i etiquetada amb , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a El cost del nacionalisme

  1. mitesimentides ha dit:

    PS: L’ “independentisme econòmic”: Estratègia dels partits independentistes consistent en ocultar el discurs identitari i intentar esgarrapar vots amb l’argument de l’independentisme per mitjà d’argumentació econòmica.

    No és tracta d’argumentació econòmica amb fonament, sinó d’estratègia política.

    http://somnoticia.cat/2011/02/28/el-fracas-de-lindependentisme-economic/

  2. Viafora ha dit:

    Quan dius “ara també vaig de calçotada, però perquè m’agrada; i no pas a la recerca de l’orgasme patriòtico-campestre” vols dir que abans hi anaves per això? De la manera que descrius la teva infància i joventut qualsevol diria que vivies en el sí d’una secta i que un bon dia et vas donar un cop al cap i vas veure la llum. Si es tracta d’això, poder hauries d’assumir que en aquests casos els retrets estan de més. O poder vols dir que el jovent i la societat que t’envolta viu encegada i domesticada i que no estan a la teva alçada intel•lectual? De veritat que em sembla molt respectable que vulguis seguir pertanyent a Espanya, que critiquis el sectarisme que hi ha a casa nostra o que miris de deixar en evidència les misèries del nacionalisme català, però el que no acabo d’entendre es que no adoptis la mateixa actitud amb el sectarisme y el nacionalisme espanyol. Que poder no malmet l’Espanya a la que pertanys?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s