El mite dels “Països Catalans”: quan els noms fan la cosa

(Traducción al castellano, al final)

El mite dels “Països Catalans”: quan els noms fan la cosa

“La unitat de tots el territoris de parla catalana seria més clara si hi hagués un terme que els englobés. Perquè els noms –ai!- fan la cosa”.  (Joan Fuster, “Dolça Catalunya”, nº 43, 1970)

.

.

.

A la gent de la meva generació, fills del pujolisme i del Club Súper 3, la noció dels Països Catalans resulta quelcom normal i quotidià. Des de petitons, per tot arreu hem vist el mapa del nostre imperi perdut:  a la televisió pública quan surt l’home del temps; o a l’escola, penjat de la paret de l‘aula; o als llibres de text de socials, història, llengua; o als concerts de Sau i a les samarretes d’Els Pets.

És un ingredient habitual de la papilla nacionalista que ens han fet empassar: gaudir de (extasiar-se amb) la visió del mapa dels Països Catalans… Catalunya, València, Balears, Rosselló, la Franja i la ciutat italiana de l’Alguer… i també un poble de Múrcia de 670 habitants que es diu Carxe, i també les Illes Medes, i les Illes Formigues a Palamós.  Ay!  L’imperi perdut!  La Terra Promesa!!!  La qual serà heretada per “l’ànima col·lectiva”, que va dir en Prat de la Riba, presumiblement després de fer ioga.

.

L’origen del mite

Tot i la nostra mil·lenària història, la primera vegada que trobem escrit els termes Països Catalans o Catalunya Gran fou a finals del s. XIX, en el context del naixement del nacionalisme català i de la seva inseparable historiografia romàntica. Des de bon començament, amb aquells termes es vol descriure no només un fet cultural i lingüístic (“terres de llengua catalana”, de forma similar als francesos amb la seva Francofonia), sinó un projecte polític que aglutinaria aquelles terres. Així, per exemple, el 1886, Narcís Roca i Farreras a la revista L’Arch de Sant Martí feia referència a la “simpatia de tots els Països Catalans d’ençà i d’enllà de l’Ebre, d’ençà i d’enllà dels Pirineus Orientals”. O el mateix Prat de la Riba, quan escriu “la llengua és la Pàtria”, a La Nacionalitat Catalana (1906).

El terme es va recuperar als anys 30 del segle XX. Així, el maig de 1934 trobem el manifest “Desviacions en els conceptes de llengua i de Pàtria”, signat entre d’altres per Pompeu Fabra, Rovira i Virgili, Massó-Torrents, Pere Bohigas… Hi podem llegir: “La nostra Pàtria, per a nosaltres, és el territori on es parla la llengua catalana (…). L’afebliment i la desaparició del sentiment d’unitat coincideix amb els temps de decadència, i no cal dir que la nació que ens governa des de forma ha procurat –i procura encara-, per tots els mitjans, fomentar i accentuar la divergència entre els Països Catalans”.  A més, a aquesta dècada, es concreta com a projecte polític tal i com observem en els programes d’alguns partits (Unió Democràtica) i en alguns escriptors (J. Carbonell i Gener).

Malgrat aquests antecedents, el mite pròpiament dit neix als anys 60 del segle XX en el context de la (virtual) oposició al franquisme per part del nacionalisme català:

Primer, trobem la tasca de reidentificació “nacional”, en el context dit de lluita antifranquista, engegada per un grup d’intel·lectuals nacionalistes, com ara Max Cahner i Joan Fuster, i finançada per Òmnium Cultural. Es tracta d’un projecte de construcció identitari basat en la llengua catalana com a pal de paller d’aquesta identitat.

Segon, a aquest projecte identitari li hem de posar un nom. Joan Fuster, al seu conegut opuscle “Qüestió de noms” (1962), recupera aquella terminologia decimonònica que hem vist als antecedents.

Tercer, ara que ja tenim nom, hem de començar a definir el contingut i significat d’aquest nom. Aquí trobem, primer, el Congrés de Cultura Catalana (1976-1977) que el defineix, al seu Manifest, com a “comunitat de cultura que s’ha desenvolupat al llarg d’una història de més de mil anys, una comunitat bàsicament homogènia i específica, conscient que ho és i amb la voluntat de continuar essent-ho”. Immediatament, aquesta comunitat de cultura esdevé projecte polític a molts programes electorals de partits els quals, fins i tot, ens governen.

En definitiva, és a les darreres dècades del franquisme (anys 60-70) quan neix -impulsat per alguns intel·lectuals burgesos- un projecte reidentitari-lingüístic, d’arrel nacionalista català, al qual se li cerca un nom per a, després, definir i donar forma al concepte. Un cop definit, és el moment d’intentar fer realitat el mite de País: cal engegar el projecte d’uns Països Catalans.

.

La definició del mite

Hem vist com el “Manifest de la cultura catalana” (1977) definia els “Països Catalans” segons aquests quatre següents: a) comunitat de cultura; b) base història de més de mil anys; c) homogènia i específica; d) conscient de ser-ho i voluntat de continuar.  Podem fer els comentaris següents:

.

a) Comunitat de cultura:

Llengua i Pàtria són elements inseparables en el nacionalisme català: ho hem vist amb Prat de la Riba,  quan va escriure “la llengua és la Pàtria” a La Nacionalitat Catalana (1906); o Pompeu Fabra, Rovira i Virgili i d’altres intel·lectuals firmants del manifest de 1934 “Desviacions en els conceptes de llengua i de Pàtria” amb el paràgraf ja citat, que comença dient: “La nostra Pàtria, per a nosaltres, és el territori on es parla la llengua catalana (…)”.

A més, esdevé projecte polític a programes electorals de diversos partits, com ara la UDC dels anys 30, o actualment a partits que ens han governat fa poc com ERC, el qual afirma que “la Nació Catalana ha estat dividida en diferents territoris per imperatius polítics: la Catalunya Nord, el Principat, la Franja de Ponent, el País Valencià, les Balears i Pitiüses, Andorra. Aquest esquarterament, fruit de més de 300 anys d’opressió per part dels Estats espanyol i francès, ha fet que els diferents territoris hagin viscut ignorant-se els uns als altres o, en el pitjor dels casos, ignorant la seva pròpia identitat” (article 13 de la Declaració ideològica d’ERC, XIX Congrés Nacional, 19/12/1993).

Trobem declaracions similars a d’altres partits i coalicions, com ara les CUP, Solidaritat, Reagrupament, PSAN, etc, i fan pedagogia popular d’aquest projecte polític tot coregent eslògans com ara “sense València no hi ha independència”, o “Volem, volem, volem independència, volem Països Catalans”.

Per tant, podem afirmar sense equivocar-nos que el concepte “Països Catalans” transcendeix la lingüística i la cultura: és un projecte polític.

.

b) Base històrica:

“Més de mil anys d’història tenen els Països Catalans”, diuen aquests intel·lectuals nacionalistes el quals acaben de definir un projecte teòric i que ara es disposen a fer-lo realitat.  És un exemple d’historiografia romàntica en ple segle XX, tot el contrari de la historiografia científica . I també un anacronisme: llegir la història amb les ulleres nacionalistes contemporànies que acaben de fabricar.

Els “Països Catalans” no han existit mai com a subjecte polític. Es refereixen a la Corona d’Aragó, però això és una cosa ben diferent: és el conjunt de regnes que van estar sotmesos al Rei d’Aragó, entre els segles XII i XV, on trobem no només el territoris de llengua catalana, sinó també altres regnes com ara la pròpia Aragó, València parcialment, Sicília, Còrsega, Sardenya, Nàpols i els ducats d’Atenes i Neopàtria. És a dir, no és la llengua l’eix vertebrador de la Corona d’Aragó sinó la submissió a la jurisdicció d’un Rei, criteri propi de l’Edat Mitjana, la qual hem de llegir amb els seus propis ulls –i no pas amb els nostres criteris contemporanis– si no volem caure en anacronisme.

Però més important em sembla la auto-identitat que tenien els habitants del Principat, la qual era marcadament hispànica. Es sentien hereus de la hispània romana i visigoda, i havien anomenat, segles enrere, el seu bressol com a “Marca Hispànica”, no pas catalana. Aquesta identitat profundament hispànica la trobem en Jaume I el Conqueridor, on podem llegir a la seva Crònica, tot referint-se al seu pare, que «el Nostre pare el rei Pere va ser el més franc de quants va haver a Espanya» (Crònica, 6).  Parlant del noble català Guillem de Cervera diu que era «d’aquells més savis homes d’Espanya» (34). Es refereix a les seves forces militars com «les forces de les millors d’Espanya» (21). En un altre capítol (el 392) diu que Catalunya «es el millor regne d’Espanya» y «la més honrada terra d’Espanya». En repetides ocasions es refereix Jaume I als «cinc regnes d’Espanya», es a dir, Lleó, Castella, Navarra, Aragó i Portugal.

El mateix podem llegir a la Crònica de Bernat Desclot, quan narra un viatge del Comte de Barcelona a Alemanya per tal d’entrevistar-se amb l’Emperador. Es presenta tot dient: «Senyor, jo soc un cavaller d’Espanya». I es presenta a l’Emperadriu dient: «Jo sóc un Comte d’Espanya a qui diuen el Comte de Barcelona». L’Emperador diu al seu seguici: «… han vingut dos cavallers d’Espanya, de la terra de Catalunya» (Desclot, Cap. VIII).  [Textos extrets de Marcel Capdeferro, “Otra Historia de Cataluña”].

I és que Catalunya ja tenia identitat pròpia molt abans de què nasqués el nacionalisme al s.XIX, i abans de què es dibuixés cap projecte identitari basat en la llengua com a pal de paller d’aquesta identitat. La identitat mil·lenària catalana troba el seu origen en el procés de reunificació i reconquesta peninsular medieval, corrent històrica marcadament hispànica. Que Wifré el Pilós visqués a la “Marca Hispànica”, no pas catalana, és significatiu. I que Jaume I s’autodefinís a les seves Cròniques com a un dels cinc reis d’Espanya, juntament amb Lleó, Castella, Navarra i Portugal, és determinant.

.

c) Homogènia i específica:

Emprar aquests dos adjectius el 1977, podria semblar la manifestació d’un desig i no pas la descripció d’un fet. Però llegit amb els ulls del 2011, això és la constatació de l’error nacionalista: avui,  hem vist caure molts dels “fets diferencials” que ens eren específics i que ens homogeneïtzaven a tots plegats com a membres de la mateixa tribu.  Els catalans no som ni més honrats ni més nets que els de la Meseta (aquí la corrupció també és possible), ni més llestos, ni més alts. Demografia, geopolítica, globalització, multiculturalitat, són reptes homogenis… però de la aldea global.

L’únic fet homogeni i específic el trobem, no als Països Catalans, sinó al Principat i a les Províncies Vasques: l’existència comuna d’un nacionalisme identitari, autodestructiu i empobridor, que renega dels seus orígens històrics, i que ha trobat en l’odi a Espanya l’únic combustible per anar empenyent els dies, justificar el cul a les poltrones, i malversar impunement sota l’ombra de la senyera.

.

d) Conscients de ser-ho, i voluntat de permanència en el futur:

Ni som ni volem ser.  Trenta anys després del Manifest, queda clar que els andorrans volen ser andorrans, i que ni valencians, ni illencs, ni algueresos ni rossellonesos, volen ser catalans. Els habitants de Carxe, a Múrcia, tampoc. Perquè no ho són, i no ho han estat mai de catalans –excepció feta del rossellonesos-.

Marc Prenafeta explicava que a l’Alguer, durant els actes  commemoratius del cinquentenari de “lo retrobament” entre Catalunya i l’Alguer, es parlava català barceloní i poc alguerès. No hi eren les autoritats alguereses, sinó només les de la Generalitat, que van anar tots plegats a l’Alguer un cap de setmana a fer discursos inacabables sobre l’Alguer i Catalunya, presentacions de llibres, degustacions gastronòmiques, regates esportives… finançat tot per la Generalitat, és clar.  Com un cap de setmana a una masia rural amb els amics, però gratis i amb nivell.

També observem indiferència a la Catalunya Nord, on tot i les nombroses associacions civils procatalanes, el suport social és quasi residual: a darreres eleccions, hem vist com el candidat de Convergència al Rosselló, Jordi Vera, ha estat el menys votat al seu cantó, amb només 93 vots! Els guanyadors, la UPM de Sarkozy i el FN de Le Pen.

A València trobem, més que indiferència, resistència i antipatia envers el projecte dels Països Catalans, no només entre les classes populars sinó també entre les dirigents, tot i les quantioses subvencions que la Generalitat catalana atorga al projecte (Eliseu Climent i muller).

I es que això dels Països Catalans és “tot per als Països Catalans, però sense els Països Catalans”un projecte impulsat per l’élite nacionalista del Principat, que no respon a cap realitat ni reclamació social, ni tampoc gaudeix del recolzament de les élites locals valencianes, alguereses, etc.

.

Conclusió

A les darreres dècades del franquisme (anys 60-70 del s. XX), alguns intel·lectuals nacionalistes –d’arrel romàntica decimonònica- impulsen un projecte de reidentificació “nacional” on troben en la llengua catalana l’eix vertebrador, el pal de paller, de la identitat catalana.   Estan finançats per Òmnium Cultural i són, entre d’altres Max Cahner i Joan Fuster.

Tot cercant un nom per al projecte, troben el terme “Països Catalans” (Joan Fuster, “Qüestió de noms”, 1962), emprat per primera vegada a finals del XIX.

Un cop trobat el nom, han de definir i donar forma al concepte, la qual cosa fan al Congrés de Cultura Catalana (1976-1977), el Manifest del qual defineix els Països Catalans com a “comunitat de cultura que s’ha desenvolupat al llarg d’una història de més de mil anys, una comunitat bàsicament homogènia i específica, conscient que ho és i amb la voluntat de continuar essent-ho”.

Finalment, un cop tenim nom i l’hem definit, arriba l’hora de fer realitat el mite de País: és el moment d’engegar el projecte d’uns Països Catalans, la qual cosa succeeix a partir d’aquell Congrés de 1977.

En la seva execució, el projecte ha estat rebut amb indiferència o inclús –com és el cas de València- amb resistència i antipatia. I és que es tracta d’un projecte ideat per les élites del Principat, però que no respon a cap realitat ni reclamació social, ni tampoc gaudeix del recolzament de les élites locals valencianes, mallorquines, etc, com ha quedat palès trenta anys més tard. “Tot per els Països Catalans, però sense els Països Catalans”.

I és que el projecte pateix defectes estructurals: en primer lloc, els impulsors han confós el fet cultural i lingüístic amb la organització política, la qual cosa no és culpa d’ells, sinó que ve d’antic: ja Prat de la Riba va dir que “la llengua és la Pàtria”, ergo si parlem la mateixa llengua des de Salses fins a Guardamar, doncs és difícil superar aquella confusió.  En segon lloc, han substituït la identitat catalana mil·lenària –de profunda empremta hispànica- per la lingüística, la qual cosa tampoc ajuda a superar la confusió esmentada. Finalment, la història no els dona la raó: valencians i mallorquins, majoritàriament, ni son ni volen ser catalans, perquè no ho han estat mai: la Corona d’Aragó era un altre cosa, tot i que els impulsors del projecte alegin a Jaume I com a pare espiritual d’un projecte que s’han inventat ells.

Recomanacions:

VARGAS RUBIO, Rodolfo: “El mito de los “países catalanes”: un jacobinismo a escala regional“, en elmanifiesto.com, 19 de septiembre de 2007

CIURANA ROMAN, Pere: “Països Catalans: història d’un concepte que no té origen”, al blog Dices tú, 30 de gener de 2011

JAVI HISPÁNICO (pseudònim): “Origen del nacionalismo catalán”, en el blog El Principat de Catalunya, 1 de marzo de 2011

_________________________________________________________________

.

Traducción al castellano:

El mito de los “Países Catalanes”: cuando los nombres hacen la cosa

“La unidad de todos el territorios de habla catalana sería más clara si hubiera un término que los englobara. Porque los nombres –ay!- hacen la cosa”.  (Joan Fuster, “Dulce Cataluña”, nº 43, 1970)

Aquellos de mi generación, hijos del pujolismo y del Club Súper 3, la noción de los Países Catalanes nos resulta algo normal y cotidiano. Desde pequeñitos, por todas partes hemos visto el mapa de nuestro imperio perdido: en la televisión pública cuando sale el hombre del tiempo; o en la escuela, colgado de la pared del aula; o en los libros de texto de sociales, historia, lengua; o en los conciertos de Sau y en las camisetas de Els Pets.

Es un ingrediente habitual de la papilla nacionalista que nos han hecho tragar: disfrutar de (extasiarse con) la visión del mapa de los Países Catalanes… Cataluña, Valencia, Baleares, Rosellón, la Franja y la ciudad italiana de Alguer… y también un pueblo de Murcia de 670 habitantes que se llama Carxe, y también las Islas Medas, y las Islas Hormigas en Palamós.  ¡Ay!  ¡El imperio perdido!  ¡La Tierra Prometida!!! Que será heredada por “el alma colectiva”, como dijo en Prat de la Riba, presumiblemente después de hacer yoga.

.

El origen del mito

A pesar de nuestra milenaria historia, la primera vez que encontramos por escrito los términos Países Catalanes o Gran Cataluña fue a finales del s. XIX, en el contexto del nacimiento del nacionalismo catalán y de su inseparable historiografía romántica. Desde buen comienzo, con aquellos términos se quiso describir no sólo un hecho cultural y lingüístico (“tierras de lengua catalana”, de forma similar a los franceses con su Francofonía), sino un proyecto político que aglutinaría aquellas tierras. Así, por ejemplo, el 1886, Narcís Roca i Farreras a la revista L’Arch de Sant Martí hacía referencia a la “simpatía de todos los Países Catalanes de un lado y el otro el Ebro, de un lado y el otro de los Pirineo Orientales”. O el mismo Prat de la Riba, cuando escribe “la lengua es la Patria”, en La Nacionalidad Catalana (1906).

El término se recuperó en los años 30 del siglo XX. Así, en mayo de 1934 encontramos el manifiesto “Desviaciones en los conceptos de lengua y de Patria”, firmado entre otros por Pompeu Fabra, Rovira i Virgili, Massó-Torrents, Pere Bohigas… podemos leer: “Nuestra Patria, para nosotros, es el territorio donde se habla la lengua catalana (…). El debilitamiento y la desaparición del sentimiento de unidad coincide con los tiempos de decadencia, y no hay que decir que la nación que nos gobierna ha procurado –y procura todavía-, por todos los medios, fomentar y acentuar la divergencia entre los Países Catalanes”. Además, en esta década, se concreta como proyecto político tal y cómo observamos en los programas de algunos partidos (Unió Democràtica) y en algunos escritores (J. Carbonell i Gener).

A pesar de estos antecedentes, el mito propiamente dicho nace a los años 60 del siglo XX en el contexto de la (virtual) oposición al franquismo por parte del nacionalismo catalán:

Primero, encontramos la tarea de reidentificació “nacional”, en el contexto dicho de lucha antifranquista, puesta en marcha por un grupo de intel•lectuals nacionalistas, como por ejemplo Max Cahner y Joan Fuster, y financiada por Òmnium Cultural. Se trata de un proyecto de construcción identitario basado en la lengua catalana como piedra angular de esta identidad.

Segundo, a este proyecto identitario le tenemos que poner un nombre. Joan Fuster, en su conocido folleto “Cuestión de nombres” (1962), recupera aquella terminología decimonónica que hemos visto a los antecedentes.

Tercero, ahora que ya tenemos nombre, debemos empezar a definir el contenido y significado de ese nombre. Aquí encontramos, primero, el Congreso de Cultura Catalana (1976-1977) que lo define, en su Manifiesto, como “comunidad de cultura que se ha desarrollado a lo largo de una historia de más de mil años, una comunidad básicamente homogénea y específica, consciente de que lo es y con la voluntad de continuar siéndolo”. Inmediatamente, esta comunidad de cultura deviene proyecto político en muchos programas electorales de partidos los cuales, incluso, nos gobiernan.

En definitiva, es durante las últimas décadas del franquismo (años 60-70) cuando nace -impulsado por algunos intelectuales burgueses- un proyecto reidentitariolingüístico, de raíz nacionalista catalán, al cual se le busca un nombre para, después, definir y dar forma su concepto. Una vez definido, es el momento de intentar hacer realidad el mito de País: de poner en marcha el proyecto de unos Países Catalanes.

.

La definición del mito

Hemos visto como el “Manifiesto de la cultura catalana” (1977) definía los “Países Catalanes” según estos cuatro elementos: a) comunidad de cultura; b) base histórica de más de mil años; c) homogénea y específica; d) consciente de serlo y voluntad de continuar. Podemos hacer los comentarios siguientes:

.

a) Comunidad de cultura:

Lengua y Patria son elementos inseparables en el nacionalismo catalán: lo hemos visto con Prat de la Riba, cuando escribió “la lengua es la Patria” en La Nacionalidad Catalana (1906); o Pompeu Fabra, Rovira i Virgili y otros intelectuales firmantes del manifiesto de 1934 “Desviaciones en los conceptos de lengua y de Patria” con el párrafo ya citado, que empieza diciendo: “Nuestra Patria, para nosotros, es el territorio donde se habla la lengua catalana (…)”.

Además, deja de ser una simple comunidad de cultura para convertirse en proyecto político, al incluirse tal concepto  en programas electorales de varios partidos, como por ejemplo la UDC de los años 30, o actualmente en partidos que nos han gobernado hace poco como ERC, el cual afirma que “la Nación Catalana ha sido dividida en diferentes territorios por imperativos políticos: la Cataluña Norte, el Principado, la Franja de Ponente, el País Valenciano, las Baleares y Pitiüses, Andorra. Este desmembramiento, fruto de más de 300 años de opresión por parte de los Estados español y francés, ha hecho que los diferentes territorios hayan vivido ignorándose los unos en los otros o, en el peor de los casos, ignorando su propia identidad” (artículo 13 de la Declaración ideológica de ERC, XIX Congreso Nacional, 19/12/1993).

Encontramos declaraciones similares a otros partidos y coaliciones, como por ejemplo las CUP, Solidaritat, Reagrupament, PSAN, etc, y hacen pedagogía popular de este proyecto político cantando eslóganes como por ejemplo “sin Valencia no hay independencia”, o “Queremos, queremos, queremos independencia, queremos Países Catalanes”.

Por lo tanto, podemos afirmar sin equivocarnos que el concepto “Países Catalanes” trasciende la lingüística y la cultura: es un proyecto político.

.

b) Base histórica:

“Más de mil años de historia tienen los Países Catalanes”, dicen estos intelectuales nacionalistas, quienes acaban de definir un proyecto teórico y ahora se disponen a hacerlo realidad. Es un ejemplo de historiografía romántica en pleno siglo XX, todo el contrario de la historiografía científica. Y también un anacronismo: leer la historia con las gafas nacionalistas contemporáneas que acaban se acaban de comprar.

Los “Países Catalanes” no han existido nunca como sujeto político. Los impulsores del proyecto se refieren a la Corona de Aragón, pero ésta es otra cosa: se trata el conjunto de reinos que estuvieron sometidos al Rey de Aragón, entre los siglos XII y XV, donde encontramos no sólo el territorios de lengua catalana, sino también otras reinos como por ejemplo la propia Aragón, Valencia parcialmente, Sicilia, Córcega, Cerdeña, Nápoles y los ducados de Atenas y Neopatria. Es decir, no es la lengua el eje vertebrador de la Corona de Aragón sino la sumisión a la jurisdicción de un Rey, criterio propio de la Edad Media, la cual tenemos que leer con sus propios ojos –y no con nuestros criterios contemporáneos– si no queremos caer en anacronismo.

Pero más importante me parece la auto-identidad que tenían los habitantes del Principado, la cual era marcadamente hispánica. Se sentían herederos de la hispania romana y visigoda, y habían denominado, siglos atrás, su cuna como “Marca Hispánica”, no catalana. Esta identidad profundamente hispánica la encontramos en Jaime I el Conquistador, donde podemos leer en su Crónica, refiriéndose en su padre, que «nuestro padre el rey Pedro fue el más franco de cuántos hubo en España» (Crónica, 6). Hablando del noble catalán Guillermo de Cervera dice que era «de aquellos más sabios hombres de España» (34). Se refiere a sus fuerzas militares como «las fuerzas de las mejores de España» (21). En otro capítulo (el 392) dice que Cataluña «es el mejor reino de España» y «la más honrada tierra de España». En repetidas ocasiones se refiere Jaime I a los «cinco reinos de España», estos son: León, Castilla, Navarra, Aragón y Portugal.

Lo mismo podemos leer en la Crónica de Bernat Desclot, cuando narra un viaje del Conde de Barcelona a Alemania para entrevistarse con el Emperador. Se presenta diciendo: «Señor, yo soy un caballero de España». Y se presenta a la Emperatriz diciendo: «Yo soy un Conde de España a quien dicen el Conde de Barcelona». El Emperador dice a su séquito: «… han venido dos caballeros de España, de la tierra de Cataluña» (Desclot, Cap. VIII). [Textos extraídos de Marcel Capdeferro, “Otra Historia de Cataluña”].

Y es que Cataluña ya tenía identidad propia mucho antes de que naciera el nacionalismo en el s.XIX, y antes de que se esbozara ningún proyecto identitario basado en la lengua como piedra angular de esta identidad. La identidad milenaria catalana encuentra su origen en el proceso de reunificación y reconquista peninsular medieval, corriente histórica marcadamente hispánica. Que Guilfredo el Piloso viviera en la “Marca Hispánica”, no catalana, es significativo. Y que Jaime I se autodefiniera en sus Crónicas como uno de los cinco reyes de España, junto con León, Castilla, Navarra y Portugal, es determinante.

.

c) Homogénea y específica:

Emplear estos dos adjetivos en 1977, podría parecer la manifestación de un deseo y no la descripción de un hecho. Pero leído en 2011, esto es la constatación del error nacionalista: hoy, hemos visto caer muchos de los “hechos diferenciales” que nos eran específicos y que nos homogeneizaban a todos juntos como miembros de la misma tribu. Los catalanes no somos ni más honrados ni más limpios que los de la Meseta (aquí la corrupción también es posible), ni más listos, ni más altos. Demografía, geopolítica, globalización, multiculturalidad, son retos homogéneos… pero de la aldea global.

El único hecho homogéneo y específico lo encontramos, no en los Países Catalanes, sino en el Principado y en las Provincias Vascas: la existencia común de un nacionalismo identitario, autodestructivo y empobrecedor, que reniega de sus orígenes históricos, y que ha encontrado en el odio a España el único combustible para ir pasando los días, para justificar el mantenimiento de sus posaderas en las poltronas, y para malversar impunemente bajo la sombra de la senyera.

.

d) Conscientes de serlo, y voluntad de permanencia en el futuro:

Ni somos ni queremos ser. Treinta años después del Manifiesto, queda claro que los andorranos quieren ser andorranos, y que ni valencianos, ni mallorquines, ni alguerenses ni roselloneses, quieren ser catalanes. Los habitantes de Carche, en Murcia, tampoco. Porque no lo son, y no lo han sido nunca catalanes –excepto los roselloneses-.

Marc Prenafeta explicaba que en Alguer, durante los actos conmemorativos del concuentenario de “lo retrobament” (el reencuentro) entre Cataluña y el Alguer, se hablaba catalán barcelonés y poco alguerés. No estaban las autoridades algueresas, sino sólo las de la Generalitat, que fueron todos juntos al Alguer un fin de semana a hacer discursos inacabables sobre el Alguer y Cataluña, presentaciones de libros, degustaciones gastronómicas, regatas deportivas… financiado todo por la Generalitat, por supuesto. Como un fin de semana en una casa rural con los amigos, pero gratis y con nivel.

También observamos indiferencia en la Cataluña Norte, donde a pesar de las numerosas asociaciones civiles procatalanas, el apoyo social es casi residual: en últimas elecciones, hemos visto como el candidato de Convergència en el Rosselló, Jordi Vera, ha sido el menos votado en su propio cantón, con sólo 93 votos! Los ganadores, la UPM de Sarkozy y el FN de Le Pen.

En Valencia encontramos –más que indiferencia– activa resistencia y antipatía hacia el proyecto de los Países Catalanes, no sólo entre las clases populares sino también entre las dirigentes, a pesar de las cuantiosas subvenciones que la Generalitat catalana otorga al proyecto (Eliseu Climent y esposa).

Y es que esto de los Países Catalanes es “todo para los Países Catalanes, pero sin los Països Catalans”: un proyecto impulsado por el élite nacionalista del Principado, que no responde a ninguna realidad ni reclamación social, ni tampoco disfruta del espaldarazo de las élites locales valencianas, algueresas, etc.

.

Conclusión

En las últimas décadas del franquismo (años 60-70 del s. XX), algunos intelectuales nacionalistas –de raíz romántica decimonònica- impulsan un proyecto de reidentificación “nacional” donde encuentran en la lengua catalana el eje vertebrador, la piedra angular, de la identidad catalana. Están financiados por Òmnium Cultural y son, entre otros Max Cahner y Joan Fuster.

Buscando un nombre para el proyecto, encuentran el término “Países Catalanes” (Joan Fuster, “Cuestión de nombres”, 1962), empleado por primera vez a finales del XIX.

Una voz encontrado el nombre, tienen que definir y dar forma al concepto, lo cual realizan en el Congreso de Cultura Catalana (1976-1977), cuyo Manifiesto final define los Países Catalanes como “comunidad de cultura que se ha desarrollado a lo largo de una historia de más de mil años, una comunidad básicamente homogénea y específica, consciente que lo es y con la voluntad de continuar siéndolo”.

Finalmente, una vez tenemos nombre y lo hemos definido, llega la hora de hacer realidad el mito de País: es el momento de poner en marcha el proyecto de unos Países Catalanes, lo cual sucede a partir de aquel Congreso de 1977.

En su ejecución, el proyecto ha sido recibido con indiferencia o incluso –cómo es el caso de Valencia- con resistencia y antipatía. Y es que se trata de un proyecto ideado por las élites del Principado, pero que no responde a ninguna realidad ni reclamación social, ni tampoco disfruta del espaldarazo de las élites locales valencianas, mallorquinas, etc, cómo ha quedado patente treinta años más tarde. “Todo para los Países Catalanes, pero sin los Países Catalanes”.

Y es que el proyecto sufre defectos estructurales: en primer lugar, los impulsores han confundido el hecho cultural y lingüístico con la organización política, lo cual no es culpa de ellos, sino que viene de antiguo: ya Prat de la Riba dijo que “la lengua es la Patria”, ergo si hablamos la misma lengua desde Salses hasta Guardamar, pues es difícil superar aquella confusión. En segundo lugar, han sustituido la identidad catalana milenaria –de profunda impronta hispánica- por la lingüística, lo cual tampoco ayuda a superar la confusión mencionada. Finalmente, la historia no les da la razón: valencianos y mallorquines, mayoritariamente, ni son ni quieren ser catalanes, porque no lo han sido nunca: la Corona de Aragón era otra cosa, a pesar de que los impulsores del proyecto aleguen a Jaime I como padre espiritual de un proyecto que se han inventado ellos.

.

Recomendaciones:

VARGAS RUBIO, Rodolfo: “El mito de los “países catalanes”: un jacobinismo a escala regional“, en elmanifiesto.com, 19 de septiembre de 2007

CIURANA ROMAN, Pere: “Països Catalans: història d’un concepte que no té origen”, al blog Dices tú, 30 de gener de 2011

JAVI HISPÁNICO (pseudònim): “Origen del nacionalismo catalán”, en el blog El Principat de Catalunya, 1 de marzo de 2011

_______________________________________________________________

Ir al índice de “Mitos y mentiras del nacionalismo catalán”

__________________________________________________________

Aquesta entrada s'ha publicat en Història, Simulació social (matrix), Uncategorized, Victimisme i etiquetada amb , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

33 respostes a El mite dels “Països Catalans”: quan els noms fan la cosa

  1. Dasein ha dit:

    Ei! M’encanta la teva web!
    T’he fet un link al meu blog, si no t’importa…
    Podries llegir un article que vaig escriure, i em dius què n’opines? Esta aqui:
    http://filosofiaehistoricidad.blogspot.com/2010/09/cataluna-y-espana.html

    • mitesimentides ha dit:

      Gràcies, Dasein!!!

      I el link al teu blog, interessantíssim!!! Completament d’acord amb les teves tesis. Les comento després, amb més calma. Tot i això, ho poso al mur de facebook, com a recomanació.

      Fins aviat, i salutacions!

  2. bienve ha dit:

    Home, molt bé. Molt aclaridor. I ara esperem “el mite d’Espanya, quan el nom fa la cosa”. Ah, i no t’oblidis de la batejada “lengua del imperio (imperio)”.

    • mitesimentides ha dit:

      Benvolgut/da Bienve:

      El terme “Espanya” prové “Hispània”, d’origen romà i antecedents fenicis, fa més de 2.000 anys. (No dic que sigui bó ni dolent: només assenyalo l’origen històric del terme).

      En canvi, el terme “Països Catalans” el trobem escrit per primera vegada a finals del s. XIX, en un context molt concret (el nacionalisme d’arrel romàntic decimonònic), i el contingut del concepte no es crea fins els anys 60 de segle XX en un context també molt concret (tardofranquisme, “reidentificació nacionalista”). (Tampoo ho valoro).

      No són termes comparables: ni en antiguitat, ni en el seu procés de formació (natural un, artificial l’altre), ni en el contingut.

      Salutacions,

      • Ramon ha dit:

        Be, la veritat es que el nom “hispania” el ficaren els fenicis (significa costa dels conills), i es un consepte geografic, mai politic, que englova tota la peninsula.
        En canvi l’expressió “països catalans” dessigna un concebte més aviat cultural que englova tots els territoris de parla catalana.
        Aixi, que parem d’inventar-nos històries i comencem a dir les coses pel seu nom, l’estat espanyol és un país on hi conviuen diferents nacions, fruit d’aquell imperi. no cal enganyar-nos, l’estat espanyol és una suma de nacions, encabudes de cualsevol manera.

        Salut.

      • mitesimentides ha dit:

        Benvolgut Ramon:

        El concepte “Països Catalans” trascendeix l’àmbit cultural i esdevé projecte polític tant bon punt:

        – Es vincula llengua amb identitat patriòtica (“la llengua és la pàtria”, Prat de la Riba),

        – O el manifest de 1934 (“La nostra Pàtria, per a nosaltres, és el territori on es parla la llengua catalana (…)”.

        – O els programes electorals i declaracions ideològiques de molts partits polítics, alguns dels quals ens governen o ho han fet fins fa poc (“la Nació Catalana ha estat dividida en diferents territoris per imperatius polítics: la Catalunya Nord, el Principat, la Franja de Ponent, el País Valencià, les Balears i Pitiüses, Andorra. Aquest esquarterament, fruit de més de 300 anys d’opressió per part dels Estats espanyol i francès, ha fet que els diferents territoris hagin viscut ignorant-se els uns als altres o, en el pitjor dels casos, ignorant la seva pròpia identitat” (article 13 de la Declaració ideològica d’ERC, XIX Congrés Nacional, 19/12/1993).

        Quan els francesos parlen de la “francofonie” no identifiquen pas llengua francesa amb pàtria, ni cap partit polític francés fa una declaració com la d’ERC en el sentit de “hem de recuperar el Quebec, camarades!”. Ni s’en van a Algèria o a Ginebra a fer calçotades. El mateix podem dir dels portuguesos, que no volen recuperar el Brasil, ni identifiquen pàtria amb llengua, ni res semblant.

        Això d’afirmar que “els P.C. són un concepte cultural”, i després reivindicar-los com políticament com fa ERC (i les CUP, SI, Rcat,), o com declaren Prat de la Riba, Pompeu Fabra, Rovira i Virgili, et altrii, és una mica… no sé com definir-ho.

        Per altre banda, el concepte “hispània” esdevinguè polític -i no merament geogràfic- arran la romanització (realitat administrativa-política, fruit d’un mateix substrat íber). I continuà amb els visigots (un sol regne amb capital primer Barcelona i després Toledo). I continuà com a ideal durant la reunificació peninsular i reconquesta a l’edat mitjana. I ha estat una realitat des d’aleshores amb la Corona hispànica, fins a l’actualitat. Afirmar que el concepte “hispània” no ha estat mai un concepte polític, només geogràfic, no es pot afirmar amb la historiografia científica contemporània.

  3. Chito ha dit:

    La verdad es que ya era hora de que alguien razonara con la historia, no siendo la que nuestros hijos son obligados a aprender en las aulas catalanas, y ciértamente real como la vida misma. Otra cosa es ya el sentido que le quieran dar políticos y nacionalistas, y cuando por ejemplo, mi hermano, zaragozano como yo, y directivo de una gran empresa en Barcelona, me indica que el catalán no se usa apenas, y que el castellano reina x doquier… y lleva ya 12 años allá…
    Y no es en contra del catalán en absoluto, símplemete es que hay que ver que las dos lenguas se pueden llevar bien y con respeto; lo que pasa es que cuando la vena nacionalista brota…

    • mitesimentides ha dit:

      Gracias, Chito! En efecto: respeto y sentido común. ¿Dónde quedó lo del “seny”? Saludos!

      • Ricard Fernández i Valentí ha dit:

        En Josep Plà va dir en l’entrevista que li va fer el 1976 en Javier Soler Serrano que “no existeix el seny català”. Doncs mira, en sembla que no anava gens equivocat, perquè repassant la història de Catalunya i observant com funciona la nostra terra i els polítics actuals, certament, el seny català brilla per la seva absència.

  4. Chicharito ha dit:

    el seny ara per ara diu que si volem subsitir com a cultura que som necessitem independitzarnos d’aquesta espanya carca.

    • mitesimentides ha dit:

      Benvolgut Chicharito,

      No hem de tenir por a la modernitat. La nostra cultura subsistirà als reptes de la modernitat precisament si els afronta de cara, i no pas si s’enroca en sí mateixa i es tanca en la cova.

      Avui dia, ni tant sols Espanya és independent. Catalunya s’ha d’obrir a Espanya, a Europa i al món, per tal de que la seva cultura subsisteixi. La independència representaria un enrocament carca, que fossilitzaria la nostra cultura, i la conservaria… però en formol.

      • bienve ha dit:

        Saps molt d’història, és molt important i respectable. Però com fa tothom, “la interpretes”. Dir que el terme Hispània de geogràfic es converteix en polític durant l’imperi romà, és un pel arriscat, no trobes? Te’n recordes que la categoria de ciutadà romà subjecte de dret (romà) només s’atorgava a certes ciutats i a certs personatges, i no a tot un territori (geogràfic)? Per tant, per donar validesa al que tu planteges, caldria deduir que ser ciutadà romà ─(segons la teva manera d’interpretar-ho)─ era el mateix que ser políticament romà. Pensa que l’estat romà, i el visigòtic (hereu del romà) eren terres de conquesta, d’imperi, no de nació política en el sentit actual del terme (hi poso data: des de la revolució francesa ençà). Altrament, la teva trampa, i la de molts nacionalistes (catalans i espanyols) és que doneu la història per acabada, que qualsevol futur ha de comptar amb l’aval des del passat històric. I la història, per sort nostra, continuem fent- la cada dia, i si hi ha un col•lectiu de ciutadans que es proposen construir políticament: cultural, econòmicament, socialment, una nova nació (una nació popular i moderna que aculli a tots els residents en l’àrea que determinin (tant si s’ha de dir Catalunya com s’ha de fer extensió a altres territoris de cultura catalana), sempre que ho facin per mitjans democràtics, tenen el dret de plantejar-ho. Com teniu tot el dret resistir amb la vella Espanya, els qui creieu que aquest estat és inamovible i que ja està com està, sempre, esclar, que també ho feu amb mitjans democràtics.
        Per tant, company, deixa’m estar de histories (el mateix que argumento a certs independentistes que voldrien que ressucités Jofre el Pilós o Jaume I), jo vaig a la voluntat actual. I aquesta, t’ho ben juro, existeix. Altra cosa és en quin grau i mesura es podrà fer possible. Per part meva (i d’altre gent com jo) i sense aixafar a ningú, tirem endavant.
        Atentament
        Bienve Moya

      • Ricard Fernández i Valentí ha dit:

        Conservar la cultura catalana com un patrimoni és important. De tota manera, la política cultural que es porta a la Generalitat des de l’any 1980 és una porqueria. Fomentar i protegir la cultura local és molt positiu i enriquidor, i nosaltres com a catalans ens podem sentir orgullosos. Però en comptes de fer-ho amb convivència, harmonia i respecte amb les altres cultures no catalanes, aquestes han estat progressivament aniquilades. Barcelona ha deixat de ser la capital mundial de la literatura castellana, molts artistes han hagut de marxar a Madrid o a l’estranger, i moltes associacions i entitats culturals que no feien la seva producció en català van anar deixant de rebre subvencions fins a la seva extinció. El Paral·lel, que hauria pogut ser un excel·lent Broadway Català, en comptes de reciclar-lo, s’han anat tancant teatres, cabarets, cafès, tablaos, etc, amb l’excusa que no eren rendibles i que era una oferta cultural rancia. Tot i que l’oferta i diversitat cultural ha augmentat, són molts els qui asseguren que Barcelona encara resta llunya d’altres ciutats europees, fins i tot deMadrid o Berlín. A més, de la nostra cultura catalana poc en saben els estudiants. En definitiva, ni s’ha sabut ensenyar bé la nostra cultura catalana i a sobre s’ha aniquilat la resta.

      • mitesimentides ha dit:

        Hola amic Ricard! En efecte, la política cultural ha estat nefasta aquestes darreres dècades. La cultura és com un ésser viu, que creix, evoluciona, es mou, s’alimenta… La política cultural encertada fóra garantir la lliure evolució de la cultura. En canvi, a Catalunya s’ha volgut protegir-la en una urna de vidre, encarcarar-la en els dogmes oficials… en una paraula: fossilitzar-la!!! I això és matar la cultura. Amb la intenció de protegir-la, estan aconseguint el contrari: que la cultura catalana sigui una curiositat folclòrica. I no es tracta d’això!

        Vaig redactar un petit escrit entorn aquesta idea:
        https://mitesimentides.wordpress.com/2010/06/03/a-poyo-al-blog-news-cat-a-favor-de-la-libertad-cultural-en-contra-del-folclore-fosilizado/

  5. Ricard Fernández i Valentí ha dit:

    Hola:
    Interessant article. Curiosament, sembla que admets l’existència d’una “identitat catalana” en tant que tot territori té la seva identitat. No crec que admetre això sigui negatiu, una altra cosa és que el nacionalisme utilitzi aquesta “identitat” per a finalitats destructives, perverses i assimilacionistes. Tampoc crec en el concepte de Països Catalans. Considero que la Comunitat Valenciana i les Illes Balears tenen la seva pròpia identitat, la seva pròpia cultura i les seves pròpies arrels i tradicions, molt diferents de Catalunya. De tota manera, jo estic en desacord quan alguns valencians i mallorquins diuen que no parlen la llengua catalana, sinó un tal “idioma valencià” i un “idioma balear”, respectivament. Em sembla bé que no vulguin l’anomenat “pancatalanisme”, però d’aquí a trencar la unitat de la llengua no em sembla el camí més adequat. Personalment, jo no aniria a un valencià o a un mallorquí a dir-los com han d’anomenar el seu idioma, però que jo sàpiga, tant el valencià com el balear són llengua catalana i és el català que es parla a València i a les Illes. De tota manera, si existeixen proves que demostrin científicament i filològicament que el valencià i el balear són dues llengües distintes del català, com ho són l’aranès i l’occità, i que per tant ha estat l’engany de la història, jo ho acceptaré i ho respectaré.

    • bienve ha dit:

      Crec jo que aquesta serà una tarda ben aprofitada: m’alegra que trobis interessants els meus raonament, i això em fa creure que no t’has escoltat a tots els qui creiem que un estat català, no dependent de la vella Espanya, una nova nació popular, basada en la situació real què tenim avui, en el qual el català és la llengua pròpia, la sap utilitzar tothom, però no en fa qüestió de segregacions pel seu ús o no, és possible (comptant amb l’acord majoritari d’aquells què hi voldrien viure). Perquè tota nació necessita posseir estat. No et negaré que Espanya hagués pogut esdevenir aquest necessari estat pels catalans, ho hagués pogut ser, però no ha volgut ser-ho, ha preferit seguir sent la vella Espanya (almenys això és el què se’n dedueix de la darrera interpretació de la Constitució per part del tribunal constitucional i els seus inspiradors). Ara, avui (si no es posen a córrer) ja comença a ser tard. Es possible que aquella vella Espanya, per la correlaió de les forces en litigi, pugui tornar a vèncer. Però només podrà vèncer, no convencerà, i per tant la qüestió tornarà a quedar per a una pròxima etapa, i continuarà sent la vella Espanya.
      En relació al què opines sobre «Tampoc crec en el concepte de Països Catalans. Considero que la Comunitat Valenciana i les Illes Balears tenen la seva pròpia identitat, la seva pròpia cultura i les seves pròpies arrels i tradicions, molt diferents de Catalunya». Home, a mi tampoc em fa gràcia aquests terme de Països Catalans, el trobo exagerat. I estic totalment d’acord en que valencians, mallorquins, menorquins i eivissencs, cada una d’aquestes comunitats, tenen la seva pròpia cultura, que s’ha anat forjant amb els segles. Però les arrels i tradicions (per tradicions entenc que deus voler dir la cultura popular?) de tots, i de les quals bevem, parteixen d’un mateix tronc: un melting-pot iberoromà, carolingi, andalusí (sí andalusí, no àrab com dirien alguns desinformats) comú. Però no per aquesta simple raó identitària s’han d’”apuntar” obligatòriament a la proposta que es fa, avui, des del Principat: cada un d’aquests territoris s’ha de decidir lliurement (si es volen decidir, que res els obliga) a participar o no, en la proposta.
      Què n’opines de tot això? Ei! Sense acrituds.

    • mitesimentides ha dit:

      Hola, amic Ricard,

      Gràcies pel comentari!

      És clar que admeto l’existència d’una “idenitat catalana”: es manifesta avui dia en la llengua, el dret civil català, etc… Els arrels d’aquesta identitat els trobem a la edad mitjana, a la Marca Hispànica, i en el context del moviment històric de reunificació de la península y de reconquesta. De fet, la identitat catalana mai ha estat independentista, fins a finals dels s.XIX o començaments del s.XX, i en el context concret de naixement del nacionalisme català.

      Des d’aquell moment, el nacionalisme “redefineix” el contingut de la identitat catalana, i posa la llengua com a centre d’aquesta identitat (“la llengua és la Pàtria”). D’aquí arrenca la qüestió dels Països Catalans (i la cerca d’un nom per a definir).

      Per altra banda, la qüestió de la unitat de la llengua: Considero que aquest debat es dona, a València i Balears, com a reacció enfront el pancatalanisme. Si aquest no s’hagués donat, a València i Balears no els preocuparia el tema de la unitat de la llengua… perquè es donaria per soposat!

      És a dir: a l’Argentina, etc., ningú es pregunta si el que parlen és argentí o espanyol. No hi ha debat: està clar que és la mateixa llengua. O més aviat: a ningú l’importa si es la mateixa llengua o no: la gent parla, s’entén, i ja està. .. Amb naturalitat!!! Ara bé, si a Espanya els partits majoritis diguessin que “la patria és la llengua” i que tot el territori on es parla espanyol ha d’estar sotmès a la mateixa estructura política, possiblement a l’Argentina -que no volen pas aquesta assimilació- s’obriria el debat de la unitat de llengua espanyola… com a reacció a les ànsies panespanyolistes, si es donés el cas. (Cosa que, com és òbvi, no existeix pas).

      En altres paraules: els pancatalanistes, de la llengua han anat a la política (com que a València parlen català, i la llengua és la pàtria, doncs…), però el resultat ha estat que la política ha dinamitat la llengua (com a reacció).

      Després de 30 anys, ha quedat clar que valencians i balears no volen ser catalans. I que els andorrans volen ser andorrans…. Perque aquesta “identitat” catalana que se’ns ven ara (fruit del nacionalisme decimonònic i basat en la llengua) no correspon a la identitat històrica i cultural nostra: d’arrel hispànica -peninsular- i, al seu torn, d’arrel greco-romana i cristiana (com arrel històrica i cultural).

      • Jul ha dit:

        Quan Jaume I arriba a Valencia (ciutat) havien 120mil valencians musulmana que no parlaven ya arab…pero amés hi havia una comunitat cirstiana de 60mil persones: en que parlaven? estigueren callats hasta que arribaren els catalans?.

        Yo t’ho explique: les llengües romanç eren moltes (no les que n’hi han ara -inclús ara s’amaguen llengües com la fabla, etc, etc perque no supossen VOTANTS-) i eren molt paregudes entre elles, ya que estaven en proces de constitució.

        Es dir, el pocs pocs catalans que anaren a repoblar Valencia parlaven un romanç un poc distint dels cristians que vivien en Valencia, un poco distint també de l’aragonés dels aragonesos (no pensareu que parlaven castellà, no?). El romanç valencià era també paregut al Bable que parlaven les tropes asturianes que vingueren. També vingueren navarros, europeus, etc, etc…El romanç que ya existia es va influir de totes estes llengües…que ames eren molt molt paregudes entre elles (prova de sentit comú: lligs-te un texte en castellà del segle XII…el castellà també ve del català?)

        Dir que el valencià ve del català es no saber mirar l’Historia en el seu contexte cronològic.

        Un abraç a tots!

  6. Joan del Regne ha dit:

    Puix si el terme “paisos catalans” es per denominar territoris de llengua “catalana”, que collons fa en el fictici mapa el racò d’Ademuz ?? que troços de suro imperialistes, demagogos, falsificadors d’historia …

  7. E. Alsinet. ha dit:

    El concepte “Hispania” al meu parer és un terme clarament geogràfic.
    A l’edat Mitjana i a l’antiguitat el concepte “estat” i “nació” no existia tal i com el coneixem avui. Eixos conceptes apareixen al segle XVIII i XIX.

  8. geek ha dit:

    ¡Me gusta!
    M´agrada!

  9. Pablot ha dit:

    Hispania es un término geográfico y por lo tanto político, sino no existiría tal distinción. Pero como digo siempre, la historia no justifica nada.

    La cultura catalana, tan reciente como el resto, pues el ser humano ha sido (o es) cazurro desde siempre y al menos hasta hace bien poco, sólo sobrevivirá si en lugar de luchar por existir, lucha por propagarse, empezando por el resto del país y usando al mismo como puente.

    El término nación no habría de existir o al menos más allá de un título de ciudadanía ya que cada cual nace en un sitio distinto y con costumbres más o menos distintas. Es como esa “identidad” de la que los nacionalistas, sean de donde sean, se apropian. La identidad es algo personal, no comunitario, no somos hormigas. Tenemos más en común los unos con lso otros por los gustos que por el lugar de nacimiento.

    Un saludo!!

  10. Bea ha dit:

    Enhorabuena por el artículo. No voy a entrar en más consideraciones. Sólo diré que ojalá esto se difundiese en colegios, institutos y universidades.

  11. Francat ha dit:

    Si no han existit mai els Països Catalans llavors quina explicació es troba en els següents mapes … ?

    http://www.labellea.com/verNoticia/_Bi1IQ1fsmFHWO4U41QwdmAVuNwccDxq-nC_yO2bOFd0gA5ibfpbbav_jqy6g0PUMoT7ndUgLErSpkW0-qycnyJnJlCkAmH4I

    • Jul ha dit:

      A on posa paisos catalans??? Es com dir que tot era català perque apareix la 4barrada…Eixa bandera es d’Aragó i si.. aixo es prova de que tot era La Corona d’Arago.

      Els colors de la 4barrada son els colors papals cedits per el Vaticà a Aragó (pense que cap al segle XI) per a lluitar contra els territoris musulmans. Catalunya els va rebré quan Aragó s’anexionà la Marca Hispànica (posada per Carlomagno per a que no pujaren els moros a França)

  12. cesc montfred ha dit:

    Senzillament, una informació precisa i objectiva. M’encanta el treball que feu. Felicitacions per la feina. Ja us he afegit al meu blog.

  13. cesc montfred ha dit:

    En canvi, sóc del que pensen que el valencià prové del català encara que les primitives parles romàniques fossin semblants (aragonès, lleonès o el mateix valencià mossàrab. Si mirem o comparem llibres de text catalans o valencians, quina és la diferència. En molts aspectes els valencians han alçat a la categoria de norma trets de la parla valenciana que són realment dialectals. És com si els andalussos fessin el mateix: yo como, tú comeh, él come; yo he comío, tú hah comío, etc. Al poble on estiuejava (Castelló de la Ribera) deien: “caïra” en lloc de “cadira” i “gavinet” en lloc de “ganivet”; “rellonge” en lloc de “rellotge”, per no parlar que feien servir “mos” en lloc de “ens”, “mosatros” en lloc de “nosaltres”. N’hi ha diferències entre el fet dialectal i el fet d’ésser analfabet en la teva pròpia llengua.
    Filològicament crec que el valencià és dialecte occidental com ho és el lleidetà.

  14. Noé ha dit:

    Estimado Sr. Cesc Montfred:
    Como Vd. indica es razonable suponer que valenciano, mallorquín, menorquín e ibicenco, sean formas dialectales de un mismo idioma común, cuyo origen debe situarse en Cataluña y sin duda se ha extendido en época medieval por repoblación.
    Ello no niega que la mayor parte de la población de la Península Ibérica, bajo dominio islámico desde el siglo VIII, mantuviera el latín vulgar hispano como lengua común hasta el siglo XIII. Esto es lo que se denomina mozárabe, y sabemos como sonaba por las jarchas.
    Es indudable que la extinción de esta lengua latina, quizás bifurcada en variantes locales, sería paralela al proceso de expansión del castellano, catalán y galaico-portugués, tras la reconquista del centro y sur peninsular. Ello, de un modo simplificado, explica muchas y profundas particularidades dialectales del valenciano respecto al catalán. Por ello más vale ser cauto antes de suponer un problema de “analfabetismo” que sin duda también existen en algún caso.
    Desde un punto de vista culto, por ejemplo “salida” en castellano o “sortida” en catalán, nada tienen que ver con “eixida” (del latín “exire”) en valenciano. Del mismo modo rana que en catalán es “grenota” es en valenciano “ranes” y no por contagio castellano, etc….
    Por eso y otras muchas particularidades, sobre todo fonéticas, es probable que rasgos lingüísticos del valenciano deban atribuirse al potente substrato mozárabe de la población local en el momento de la conquista llevada a cabo por Jaime I. Pero en mi opinión, al igual que la suya y de la mayor parte de los filólogos, eso no niega la inserción del valenciano en el mismo tronco lingüistico del catalán.
    El castellano y sus dialectos locales, igualmente derivando del latín vulgar hispanico, evidencian sin embargo un potente substrato euskera en su origen y más tarde otros influjos mozarabes meridionales y árabes, lo cual quizás marca diferencias más profundas, respecto al conservadurismo latino de otras lenguas peninsulares.
    El problema deriva de utilizar esos evidentes vínculos lingüísticos para justificar planteamientos nacionalistas que implican la satelización de Valencia y Baleares en torno a la cultura catalana, lo cual sólo puede asumirse como un desvarío político del nacionalismo catalán.
    El castellano y el catalán son dos realidades lingüisticas españolas reciamente afianzadas. Sin embargo el español es una lengua de dimensión internacional, a lo cual han contribuido muchos hablantes de distintos hemisferios remontando al siglo XV. El catalán es una lengua española propia y vernácula en varias regiones de nuestro país. Por eso es un desvarío absoluto tratar de monopolizarlas con afanes nacionalistas o pretender enfrentar a sus hablantes presentándolas como realidades incompatibles.
    Un atento y cordial saludo.

  15. Viafora ha dit:

    Josep Pla, al que en este blog se presenta como botiflero, dijo de Fuster: “Representa una nueva mentalidad. No es un valenciano estricto, ni un catalán de Valencia, ni un valenciano catalanizado. Fuster es un elemento normal de la totalidad de nuestra área lingüística”

  16. Viafora ha dit:

    Sobre lo que no constituye un elemento normal de la totalidad de nuestra área lingüistica quizá les interese consultar este enlace, http://es.wikipedia.org/wiki/Batalla_de_Valencia

  17. CÓNDOR ha dit:

    No puede ser artificial un territorio, España, en que se habla el segundo idioma global y es criado —frente a islamitas y judíos— el cerdo ibérico; con la cohesión que nos infundió la moral de Jesucristo (no sólo la credulidad). Cataluña se unificó —y fragmentaria— más tarde que Castilla, indisolubles aragoneses y catalanes. Por otro lado, Vasconia bautizaría la Gascuña del gabacho; mientras que Guipúzcoa se enfrascó en batallas contra Navarra. Ni País Vasco, ¡con ocho dialectos!, ni Cataluña han tenido jamás soberanía nacional indisputable.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s