Biblioteca. Enric Vila: “Lluis Companys, la veritat no necessita màrtirs”

Enric Vila: “Lluís Companys: la veritat no necessita màrtirs

L’Esfera dels llibres (Barcelona), 2006

.

.

.

.

.

Tret del blog “L’estrany”, penjat per Pedro:

http://lestrany.blogspot.com/2006/10/enric-vila-i-llus-companys.html

Vila ha fet el llibre amb unes pretensions que no amaga: ha agafat Companys “com a exemple del fracàs de tot un poble, o de com es pot fer mal volent fer el bé, o de l’ambigüitat de la glòria, o com a metàfora d’una conversió de l’espanyolisme al catalanisme forçada per l’interès polític i l’experiència de la brutalitat castellana.

Lluny d’aquesta santedat, l’autor analitza sense concessions tota l’evolució del personatge, posant èmfasi en el desastre de l’episodi del Sis d’Octubre -en aquest cas, qualifica el president de “Maquiavel d’estar per casa”- i en la polèmica actuació de Companys durant la guerra.

Pel que fa a la seva personalitat, Vila tampoc no es queda curt: diu que anava “de l’eufòria a la depressió, de l’egolatria i la vanitat agressiva a la humilitat i el fatalisme desaforada”.

Vila anota que més d’un, com l’historiador Jesús Pabón, li va atribuir un caràcter “ciclotímic, un terme usat als anys trenta que seria equivalent a una esquizofrènia molt lleu”.

No és fins al seu aïllament progressiu durant la Guerra Civil, cada cop més enfrontat amb Azaña i sobretot amb Negrín, que Companys “es refugia en l’exaltació de Catalunya i, amb el seu característic to melodramàtic, diu frases com: «Per lluitar per altres ideals, hi ha molta gent a tot el món. Però Catalunya només ens té a nosaltres. Per això, més que mai, cal supeditar-ho tot a la seva defensa». O aquella altra, no tan repetida: «Els catalans no podem actuar mai més com a figuretes del retaule espanyol, ni en les comèdies ni en les tragèdies»”. És l’últim Companys, que ja coneixem”.

________________________________________________

Un altre comentari, uns altres matisos:

.

Autors del comentari: Fèlix Riera i Albert Cuyàs (Diari El Punt – Vilaweb)

http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=2090583

.

L’«ocellet» desplomat

(12/10/2006).  El periodista i historiador Enric Vila, des d’una posició catalanista, fa una crítica severíssima a la figura política però també humana del president Lluís Companys, que es llegeix en clau actual.

Diumenge comença la campanya electoral i farà 66 anys de l’afusellament del president Lluís Companys. Divendres passat se’n van complir 72 del 6 d’octubre dramàtic que Companys va protagonitzar. En els actes de record de diumenge tornarem a escoltar les paraules de Dant que diuen que una bona mort tota una vida honora.

Fins ara crèiem que les parts no honorables de la vida del «president màrtir» tenien a veure amb aquell 6 d’octubre, amb certs aspectes de com va encarar la Guerra Civil o amb algunes conseqüències del seu caràcter depressiu. Acaba de sortir un llibre que és una esmena a la totalitat a Lluís Companys com a persona, advocat i polític i que li escatima fins i tot la honorabilitat de la mort. Lector, no t’esveris, almenys de moment. El llibre està escrit des del catalanisme per un periodista i historiador, Enric Vila (1972), que fa tres anys va votar ERC. Sabem això últim perquè ell mateix ho va propagar en la presentació del volum.

Companys era doner, fumador, alcoholitzat, mal estudiant, baixet, servicial com un venedor d’assegurances, narcisista, infantil, immadur, groller, indisciplinat, hipòcrita, camaleònic, frívol, invertebrat, oligofrènic, superficial, forjat de cara enfora, maquiavèl·lic d’estar per casa, botxí, d’una crueltat insospitada, mal advocat, cabaler escampa… Aquests són, recopilats, alguns dels epítets amb què Vila abilla el president, al qual sovint anomena l’«ocellet», que és el motiu amb què els amics el coneixien de jove. Pensin que Vila no perdona a Companys ni la manera que tenia de portar el mocador a la butxaca de l’americana. L’acusa de fer embrutir la primera dona, de la malaltia mental del seu fill Lluïset… Pel que fa a la mort, va ser en realitat un suïcidi. Companys, que devia conèixer el passatge del Dant i la fortuna que faria cada 15 d’octubre, es va deixar agafar i matar per «honorar» una vida feta només de fracassos des del bressol del Terròs.

Acabat el llibre, a l’ocellet no li queda ni una ploma i està a punt perquè el facin en escabetx tant els nacionalistes que, com l’autor, celebren les desmitificacions i la veritat revolucionària, com els redactors del monàrquic Abc. Vila, el dia de la presentació, va dir que confia que el seu acte propiciï que «els castellans» també revisin la vida i fets dels seus herois. Ens alcem en encesa espera.

El llibre està ben explicat i estructurat. Es llegeix en una tarda perquè Vila escriu de manera amena, amb aquell estil descarat i de velocitat imparable que s’ha convertit en marca de molts articulistes del diari Avui i que és habitual en els diaris i blocs electrònics. Els presidents de la Generalitat «s’emprenyen com una mona» i passen «la nit del lloro»; a la gent no la maten, la «pelen»; cremar esglésies és «animar la festa»; Largo Caballero dóna «llargues» [sic], i es parla de «Companys i companyia.»

¿Per què surt ara un llibre així, més enllà de les sempre saludables desmitificacions i la confiança en la contrició dels «castellans»? Situem-nos a les planes 155 i 156. S’hi diu: «A diferència de Cambó, Macià, Prat de la Riba o Jordi Pujol, el motor sentimental de Companys és Espanya, no Catalunya.» I més endavant: «Companys (…) pertany a la tradició política que ha vist Espanya com a metàfora de la solució universal per la convivència dels pobles i dels individus, com Pasqual Maragall i el gruix del PSC.»

Nacionalistes que fa tres anys van votar ERC –«l’olla de grills d’ERC», segons les paraules que Vila dedica al partit de Companys– estan avui perplexos i estabornits amb el balanç del tripartit. Quina diferència amb Cambó, Macià, Prat o –per anar al gra– Pujol.

La sensació? Que la famosa recuperació de la memòria històrica durà sorpreses. Avui és més redimible iprimfilable la vida i obra del carceller de Puig Antich, el qual explica sopars de duro i tot s’ho fa venir bé des d’una pel·lícula o des d’Eivissa, on viu i treballa, que el president de Catalunya afusellat farà 66 anys diumenge, quan comenci la campanya electoral.

La llegenda diu que Companys revolta la Generalitat per impressionar [Carme] Ballester, per demostrar-li que ell també és catalanista. Ballester s’havia acabat de separar d’un excol·laborador de Macià i era militant d’Estat Català. La nit del Sis d’Octubre fa pública la relació amb el president quedant-se a palau. El gest és significatiu. Companys, just després de la declaració en la qual trenca relacions amb les institucions republicanes, fa un comentari que molts diputats entenen com una referència a la seva amant: «Aviam si ara també direu que no sóc catalanista.»

.

Tonar / Volver    a la Biblioteca

.

.

Aquesta entrada s'ha publicat en Biblioteca i etiquetada amb , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s