El mito de Lluís Companys

(Traducción al castellano al final)

Lluís Companys, “el pajarito”: màrtir o botxí?

Autor: “Lo tocagaites del Bages”

Aquest és el mot pel que es coneix a un personatge tenebrós i obscur, causant de milers d’assassinats deguts a la seva covardia i falta de coratge, i que tant sols va demostrar una mica de valentia en el moment de la seva mort.  El personatge en qüestió no és altre que l’actualment venerat fins l’ avorriment Lluís Companys i Jover, «El Pajarito» ( 1 ).

La biografia de Companys és ample i complexa, i repassant la seva militància política, sorprèn la falta d’una línea ideològica clara, passant de ser un advocat d’anarquistes a ser membre destacat del partit dretà de Melquíades Alvarez o abanderat de l’esquerra més independentista. Actualment la paraula que podria definir a aquest personatge seria la de «trepa», és a dir, aquella persona que desprovista de ideologia política lluita per aconseguir arribar al màxim de les seves ambicions polítiques sense cap tipus d’escrúpol.

Lluís Companys i Jover va néixer a El Tarròs (Lleida) el 1883, estudià dret a Barcelona i de jove va contactar amb grups lerrouxistes. La seva manca de fé catalanista el portà a militar en el Partit Reformista de Melquíades Alvarez (polític asturià d ‘extrema dreta que morí assassinat a la presó Modelo de Madrid el 1936), la seva adscripció espanyolista i dretana va durar uns anys, de 1912 a 1915, els suficients per veure que no podia colmar les seves desmesurades ambicions de poder i de gloria.

El 1917 va pensar en crear el seu propi partit, el Partit Republicà Català, junt amb Marcel•lí Domingo (futur ministre espanyol d’Agricultura, Indústria i Comerç i Francesc Layret (“el noi del sucre”, assassinat el 1920 a Barcelona per membres del Sindicat Lliure) [a], i el va portar a defensar grups de pistolers anarquistes acusats d’assassinats. Durant aquestes dates els militants anarcosindicalistes coneixen al seu defensor pel sobrenom de “Pajarito” (per lo bé que “piulava” defensant les tropelies d’aquelles pandilles de desarrelats). La seva radicalització i la vehemència amb la que defensava als criminals, el va portar a que l’any 1920 fos detingut i engarjolat a Maó (a la presó de la Mola), per provocador i per encoratjar l ‘ús de la violència.

Alliberat poc després va fundar la «Unió de Rabassaires», a partir d’una idea del pagès Francesc Riera (batlle de Martorell), i tingué una destacada actuació a partir de la Llei de Contractes que portà a una radicalitzaci6 pagesa i l’enfrontament amb les classes benestants i dretanes de la burgesia catalana (el que avui dia representa Convergència).L ‘agitació al camp fou molt intensa i les tensions entre rabassaires i jornalers per una banda i propietaris per una altra portà a Catalunya a una espiral de tensió en augment.

Companys es radicalitza cada vegada més, i canvia el seu tarannà anarquista per una ideologia barreja d’independentisme i d’anarcomarxisme, empentat per les seves ganes de protagonisme. El 1930 entrà a formar part del Comité Revolucionari de Catalunya i participà en la fundació d’Esquerra Republicana de Catalunya. A partir d’aquest moment les seves ambicions es veuen colmades, i comença una carrera funcionarial en augment (regidor de l’Ajuntament de Barcelona el 1931, governador civil de Barcelona, diputat al Parlament espanyol i al català el 1932 i ministre de la Marina d ‘Espanya el 1933 ).

Però la culminació dels seus somnis arriba l ‘any 1934, amb la mort del President Macià. Es aleshores quan Companys és anomenat president de la Generalitat Republicana, amb l’oposiciò dels membres de la Lliga (encapçalats per Francesc Cambó), i protagonitzarà un dels episodis més negres i foscos de la vida de Catalunya: el 6 d’Octubre.

El 28 de juny va morir Joan Selves , conseller de governació, i fou immediatament substituït pel radicalitzat Josep Dencàs (membre d’Estat Catala, grup integrat dins l’Esquerra Republicana). El dos d’octubre el goven Samper, dimiteix i Lerroux és l’encarregat de formar nou govern. Entraren al seu govern tres membres de la CEDA -la dreta espanyola castellanista-, i això les esquerres no ho varen poder soportar , i es decreta arreu una vaga general. Es en aquest context que Companys (3) arrosegat pel seu messianisme i pels consells dels seus homes de confiança més nacionalistes (Dencàs, principalment) decretà a les vuit i deu minuts del 6 d ‘Octubre l’Estat Català dins de la República Espanyola (4).

Companys pretenia una revolució esquerrana amb l ‘ajut dels membres més radicalitzats del nacionalisme català (Dencàs i els seus escamots, Comte i els membres del CADCI, etc), que juntament amb un aixecament arreu d’Espanya (la revolució només triomfa a Asturies) (5) portés a la fí el govern dretà de Lerroux (6). Grups nacionalistes organitzaren concentracions paramilitars ( «Nosaltres sols», «Partit Nacionalista Català», «Joves d’Estat Català», etc) a la plaça Universitat de Barcelona, per tal d’atraure al jovent perque donés suport a la insurrecció.

El 6 d ‘Octubre acabà l’endemà quan Companys es rendí al General Batet (7).Quatre trets, un militar i un parell de nacionalistes morts al local del CADCI (Jaume Compte i González Alba) és el resultat d’aquella esbojarrada aventura de Companys (8 ). Els desesperats intents que “El Pajarito” havia fet per ràdio per tal que els catalans vinguèssin a recolçar-lo fracassaren. Es quedà tot sol. Ni els seus companys anarquistes el vingueren a salvar. Fou detingut i condemnat a trenta anys de presó. L’aventura acabà cómicament quan Dencàs i altres membres d’Estat Catala i ERC fugiren pel clavegueram de la Generalitat en una aventura tragicómica que els portà a Italia.

Però el febrer de 1936 les esquerres guanyen les eleccions i Azaña formà el nou govern de la República i alliberà Companys, que torna a la Presidència de la Generalitat. Els fets es precipitaren a Catalunya, cauen els primers homes de dretes assassinats (els germans Miquel i Josep Badia el 28 d’abril de 1936) [b], es comencen a cremar esglésies i les amenaces es tornen realitat arreu i l’aixecament militar del 18 de juliol desperta a Catalunya una revolució anarquista que ocasionà milers de morts. El fracàs a Barcelona de la insurrecció comporta que els membres de les esquerres s’organitzin a través del Comite de Defensa Confederal, dirigit per Durruti i García Oliver. Els amics de Companys exigiren al President el repartiment d‘armes i aquest no sols no s’hi oposà sinó que l’alentà (trenta mil fusells, metralladores i cartutxos foren repartits entre les masses). El resultat fou la bogeria, la mort i la destrucció (9).

L ‘aparició de comités de tot tipus, formats per membres del Front Popular (militants d’ERC, de la CNT i d’altres) els abocà a prendre el poder per la força. El comissari d’ordre públic, general Escofet, dimiteix del seu càrrec per que no es vol fer responsable del desordre i de les morts. Companys reuneix als seus consellers i s’afalaga de la Revolució. Els hi oferix el poder; el crim i l’anarquia són recompensats pel President de la Generalitat, i creà personament el “Comité Central de Milícies Antifeixistes” que fou l’autèntic poder durant aquells anys.

El gener de 1939 s’exilià a França, però fou detingut per la Gestapo, entregat a les autoritats espanyoles i sotmés a un consell de guerra. Fou afusellat el 15 d ‘octubre de 1940 al Castell de Montjuïc. Sembla ser que fou l’únic moment de gallardia a la seva vida, quan davant del pelotó d’execució va demanar descalçar-se per tocar amb els seus peus nus la terra catalana, que tant de mal li havia fet patir .

El general Franco va afalagar a Companys al donar-li la oportunitat de redimir-se amb la seva execució. Es possible que si se l’hagués perdonat, Companys avui dia seria sols un mal son per tots els catalans.

.

Notes:

( 1 ).- Es poden llegir anècdotes d’aquests fets al llibre de J. M. Fontana ‘Los catalanes en la guerra de España’, Ediciones Acervo.

(2).- A sobre de la participació dels catalans en el govern d’Espanya des de el segle XIX fins l’actualitat llegir el Ilibre de Vidal i Folch ‘Els catalans i el poder’, Edicions El País-Aguilar.

(3 ).- Companys manisfestà als seus col•laborador: «Ara ja no diran que no soc catalanista». Es recolleix aquesta frase a molts llibres, com per exemple en ‘Los catalanes en la Guerra de España’. Actualment la historiaografia nacionalista nega aquesta frase, pronunciada per un home que tenia necessitat d’afermar unes posicions nacionalistes que fins aleshores eren dubtoses.

(4 ).- «Catalans!, les forces monàrquiques i feixistes…». El text íntegre del seu discurs el podeu trobar a ‘Historia de Catalunya’ de Pierre Vilar. Volum I.

(5).- L ‘acudit «Vale más huevos a la asturiana que gallina a la catalana» fa referència a la bravura dels anarquistes asturians contraposada a la por i la deserció que varen carecteritzar el comportament dels nacionalistes catalans.

(6).- Les causes de l’aixecament de Companys, tot i ser molt obscures, podríem emmascarar- se dins la polèmica desfermada arran la Llei de Contractes de Conreu. Això comportà un enfrontament entre Companys contra la Lliga i el govern Central.

(7).- « …les canonades contra els edificis són fetes amb projectils que no poden explotar. Batet vol evitar màrtirs i causar danys irreparables. A les sis del matí, Companys comunica a Batet que es vol rendir». Pierre Vilar ,’De la revolució de setembre a la fi de la Guerra Civil’. Historia de Catalunya. Volum VI.

(8).- «… la tebiesa patriòtica i sobretot la intriga elegiren Lluís Companys, advocat de la CNT, no excesivament fervorós en Catalanisme…», «Companys engegava la Generalitat en una aventura revolucionària que havia de succitar l’antipatia de tot Europa contra Catalunya…», «Aquella nit tràgica del 6 al 7 d’Octubre de 1934, l’Esquerra portà la causa de Catalunya al terreny de la violencia, únic en que podia i devia perdre, comprometent-se en una revolta de tipus comunista…». Carles Cardó, ‘Les dues Tradicions’. Historia Espirutual de les Espanyes.

(9).- «Hi ha entre nosaltres tres institucions violentament odiables, i de les quals el poble, any rera any, es sentia amargat, és a dir: el clericalisme, el militarisme i el latifundisme. El moviment del qual sou testimonis és l’explosió d’una cólera immensa, d’una immensa necessitat de venjança. Aquesta colera explica el caràcter impetuòs d’aquest moviment». Declaracions de Lluís Companys el 1936 a la revista francesa ‘Vu en Espagne’». «El problema del Catolicisme a Catalunya no es plantejarà, perquè totes les esglèsies han estat destruides…», declaracions al periódic ‘L ‘Ouvre’», recollit al libre ‘Màrtirs del Penedès’, de Salvador Nonell.

Notes del blogger:

[a].- El “noi del sucre” fou Seguí, no pas Layret.

[b].- Els Germans Badia foren esquerrans assassinats per anarquistes, segons tesi majoritària.

* * *

Traducción al castellano:

Lluís Companys, “el pajarito”: ¿mártir o verdugo?

Autor: “Lo tocagaites del Bages”

(Traducción: “blog mites i mentides del nacionalisme català”)

“El pajarito”. Éste es la apodo  por el que se conoce a un personaje tenebroso y oscuro, que causó miles de asesinatos a causa a su cobardía y falta de coraje, y que tan sólo demostró un poco de valentía en el momento de su muerte. El personaje en cuestión no es otro que el actualmente venerado hasta el aburrimiento Lluís Companys i Jover, «El Pajarito» ( 1 ).

La biografía de Companys es extensa y compleja, y repasando su militancia política sorprende la falta de una línea ideológica clara, pasando de ser un abogado de anarquistas a ser miembro destacado del partido derechista de Melquíades Alvarez o abanderado de la izquierda más independentista. Actualmente la palabra que podría definir a este personaje sería la de «trepa», es decir, aquella persona que desprovista de ideología política lucha para conseguir llegar al máximo de sus ambiciones políticas sin ningún tipo de escrúpulo.

Lluís Companys i Jover nació en Tarrós (Lleida) el 1883, estudió derecho en Barcelona y de joven contactó con grupos lerrouxistas. Su falta de fe catalanista lo llevó a militar en el Partido Reformista de Melquíades Álvarez (político asturiano de extrema derecha que murió asesinado en la prisión Modelo de Madrid en 1936), su adscripción españolista y derechista duró unos años, de 1912 a 1915, lo suficiente para ver que no podía colmar sus desmesuradas ambiciones de poder y de gloria.

El 1917 pensó en crear su propio partido, el Partido Republicano Catalán, junto con Marcelino Domingo (futuro ministro español de Agricultura, Industria y Comercio y Francesc Layret (“el noi del sucre”, asesinado el 1920 en Barcelona por miembros del Sindicato Libre) [a], y lo llevó a defender grupos de pistoleros anarquistas acusados de asesinatos. Durante estas fechas los militantes anarcosindicalistas conocen a su defensor por el apodo de “Pajarito” (por lo bien que “piaba” defendiendo las tropelías de aquellas pandillas de desarraigados). Su radicalización y la vehemencia con la que defendía a los criminales le llevó a su detención en 1920, siendo encarcelado en Mahón (en la prisión de la Mola) por provocador y por alentar el uso de la violencia.

Liberado poco después fundó la «Unión de Rabassaires», a partir de una idea del pagès Francesc Riera (alcalde de Martorell), y tuvo una destacada actuación con ocasión de la Ley de Contratos que motivó la radicalización campesina y el enfrentamiento con las clases acomodadas y derechistas de la burguesía catalana (lo que en la actualidad representaría Convergència). La agitación del campo fue muy intensa y los conflictos entre “rabassaires” y jornaleros, por un lado, y propietarios, por otra, condujo a Cataluña a una incensante espiral de tensión.

Companys se radicaliza cada vez más, y cambia su talante anarquista por una ideología mezcla de independentismo y de anarquismo-marxismo, alimentada por su afán de protagonismo. El 1930 entró a formar parte del Comité Revolucionario de Cataluña y participó en la fundación de Esquerra Republicana de Cataluña. A partir de este momento sus ambiciones se ven colmadas, y empieza una carrera política en aumento (concejal del Ayuntamiento de Barcelona en 1931, gobernador civil de Barcelona, diputado al Parlamento español y al catalán en 1932 y ministro de la Marina de España en 1933). Pero la culminación de sus sueños llega el año 1934, con la muerte del Presidente Macià. Es entonces cuando Companys es nombrado presidente de la Generalitat Republicana, con la oposición de los miembros de la Lliga (encabezados por Francesc Cambó), y protagonizará uno de los episodios más negros y oscuros de la vida de Cataluña: el 6 de Octubre.

El 28 de junio murió Joan Selvas, Consejero de Gobernación, y fue inmediatamente sustituido por el radicalizado Josep Dencàs (miembro de Estat Català, grupo integrado dentro del Esquerra Republicana). El dos de octubre el gobierno Samper, dimite y Lerroux es el encargado de formar nuevo gobierno. Entraron a su gobierno tres miembros de la CEDA -la derecha española-, y las izquierdas, no pudiéndolo soportar, convocan huelga general. Se en este contexto que Companys (3) arrastrado por su mesianismo y por los consejos de sus hombres de confianza más nacionalistas (Dencàs, principalmente) decretó a las ocho horas y diez minutos del 6 de Octubre el Estado Catalán dentro de la República Española (4).

Companys pretendía iniciar una revolución izquierdista con la ayuda de los miembros más radicalizados del nacionalismo catalán (Dencàs y sus pelotones, Compte y los miembros del CADCI, etc), que junto con un levantamiento en toda España (la revolución sólo triunfa a Asturias) (5), terminara con el gobierno derechista de Lerroux (6). Grupos nacionalistas organizaron concentraciones paramilitares («Nosaltres sols», «Partido Nacionalista Catalán», «Jóvenes de Estado Catalán», etc) en la plaza Universitat de Barcelona, para conseguir el apoyo de la juventud a la insurrección.

Los hechos del 6 de Octubre terminaron el día siguiente, cuando Companys se rindió al General Batet (7).Cuatro disparos, un militar y un par de nacionalistas muertos en el local del CADCI (Jaume Compte y González Alba) es el resultado de aquella alocada aventura de Companys (8). Los desesperados intentos que “El Pajarito” había hecho por radio para que los catalanes acudieran a apoyarlo, fracasaron. Se quedó sólo. Ni sus compañeros anarquistas acudieron a salvarlo. Fue detenido y condenado a treinta años de prisión. La aventura acabó cómicamente cuando Dencàs y otros miembros de Estat Català y ERC huyeron por el alcantarillado de la Generalitat en una aventura tragicómica que los llevó hasta Italia.

Pero el febrero de 1936 las izquierdas ganan las elecciones y Azaña formó el nuevo gobierno de la República y liberó a Companys, que vuelve a la Presidencia de la Generalitat. Los hechos se precipitaron en Cataluña, caen los primeros hombres de derechas asesinados (los hermanos Miquel y Josep Badía el 28 de abril de 1936) [b], se empiezan a quemar iglesias y las amenazas se vuelven realidad por todas partes y el levantamiento militar del 18 de julio hace despertar en Cataluña una revolución anarquista que ocasionó miles de muertos. El fracaso en Barcelona de la insurrección lleva a los miembros de las izquierdas a organizarse a través del “Comité de Defensa Confederal”, dirigido por Durruti y García Oliver. Los amigos de Companys exigieron al Presidente el reparto de armas y éste no sólo no se opuso sino que lo alentó (treinta mil fusiles, ametralladoras y cartuchos fueron repartidos entre las masas). El resultado fue la locura, la muerte y la destrucción (9).

La aparición de comités de todo tipo, formados por miembros del Frente Popular (militantes de ERC, de la CNT y otros) los abocó a tomar el poder por la fuerza. El comisario de orden público, general Escofet, dimite de su cargo por que no se quiere hacer responsable del desorden y de las muertes. Companys reúne a sus consejeros y se alegra de la Revolución. Les ofrece el poder. El crimen y la anarquía son recompensados por el Presidente de la Generalitat, quien creó personamente el “Comité Central de Milicias Antifascistas”, auténtico poder durante aquellos años.

En enero de 1939 se exilió en Francia, pero fue detenido por la Gestapo, entregado a las autoridades españolas y sometido a un consejo de guerra. Fue fusilado el 15 d ‘octubre de 1940 en el Castillo de Montjuic. Parece ser que fue el único momento de gallardía de su vida, cuando ante el pelotón de fusilamiento pidió descalzarse para tocar con sus pies desnudos la tierra catalana, que tanto le había hecho sufrir.

El general Franco alagó a Companys al darle la oportunidad de redimirse con su ejecución. Es  posible que si se le hubiera perdonado, en la actualidad Companys sólo sería un mal recuerdo para todos los catalanes.

.

Notas:

(1).- Se pueden leer anécdotas de estos hechos al libro de J. M. Fontana ‘Los catalanes en la guerra de España’, Ediciones Acervo.

(2).- Acerca de la participación de los catalanes en el gobierno de España desde el siglo XIX hasta la actualidad, se puede consultar el libro de Vidal y Folch ‘Los catalanes y el poder’, Ediciones El País-Aguilar.

(3).- Companys manisfestó a sus colaboradores: «Ahora ya no dirán que no soy catalanista». Se recoge esta frase a muchos libros, como por ejemplo en “Los catalanes en la Guerra de España”. Actualmente la historiografia nacionalista niega esta frase, pronunciada por un hombre que necesitaba fortalecer unas posiciones nacionalistas que hasta aquel momento eran dudosas.

(4).- «Catalans!, les forces monàrquiques i feixistes…». El texto íntegro de su discurso lo podéis encontrar en ‘Historia de Cataluña’ de Pierre Vilar. Volumen I.

(5).- El chiste «Vale más huevos a la asturiana que gallina a la catalana» hace referencia a la bravura de los anarquistas asturianos en comparación con el miedo y la deserción que caracterizó el comportamiento de los nacionalistas catalanes.

(6).- Las causas del levantamiento de Companys, a pesar de ser muy oscuras, podríamos enmarcarlas dentro de la polémica desatada a partir de la Ley de Contratos de Cultivo. Esto comportó un enfrentamiento entre Companys contra la Liga y el gobierno Central.

(7).- « …los desperfectos en los edificios fueron realizados mediante proyectiles que no podían explotar. Batet quiere evitar mártires y causar daños irreparables. A las seis de la mañana, Companys comunica a Batet que se quiere rendir». Pierre Vilar ,’De la revolución de septiembre a finales de la Guerra Civil’. Historia de Cataluña. Volumen VI.

(8).- «… la tibieza patriótica y sobre todo la intriga eligieron a Lluís Companys, abogado de la CNT, no excesivamente fervoroso en Catalanismo…», «Companys ponía en marcha la Generalitat en una aventura revolucionaria que tenía que suscitar la antipatía de toda Europa contra Cataluña…», «Aquella noche trágica del 6 al 7 de Octubre de 1934, Esquerra trajo la causa de Cataluña al terreno de la violencia, único en que podía y debía perder, comprometiéndose en una revuelta de tipo comunista…». Carles Cardó, ‘Las dos Tradiciones’. Historia Espiritual de les Espanyes.

(9).- «Hay entre nosotros tres instituciones violentamente odiables, y de las cuales el pueblo, año tras año, se sentía amargado, es decir: el clericalismo, el militarismo y el latifundismo. El movimiento del cual sois testigos es la explosión de una cólera inmensa, de una inmensa necesidad de venganza. Esta cólera explica el carácter impetuoso de este movimiento». Declaraciones de Lluís Companys el 1936 a la revista francesa ‘Vu en Espagne’». «El problema del Catolicismo en Cataluña no se planteará, porque todas las iglesias han sido destruidas…», declaraciones al periódico ‘L’Ouvre’», recogido en el libro ‘Mártires del Penedès’, de Salvador Nonell.

Notas del blogger:

[a].- El “noi del sucre” era Seguí, no Layret.

[b].- Los hermanos Badia fueron izquierdistas asesinados por anarquistas, según tesis mayoritaria.

_______________________________________________________________

Recomendaciones:

A) Llibre “Lluis Companys: la veritat no necessita màrtirs”, d’ Enric Vila. Aquí hi ha alguns artícles que fan referència al llibre:  http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=2090583 , y un altre: http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/41840

B) Blog “EL PRINCIPAT DE CATALUNYA”: http://elprincipatdecatalunya.blogspot.com/search/label/Llu%C3%ADs%20Companys

C) “El lado oscuro de Lluís Companys”, José García Dominguez: http://www.libertaddigital.com/ilustracion_liberal/articulo.php/564

D) “Companys predica la guerra civil”, Pío Moa:  http://revista.libertaddigital.com/companys-predica-la-guerra-civil-1276214209.html

E) Video: “Lluís Companys promueve un golpe de Estado, 6 de octubre de 1934”: http://www.youtube.com/watch?v=eICO7qXgQik&feature=player_embedded , y també aquí: http://batiburrillo.redliberal.com/012681.html

.

* * *

Véase también:

“El 6 de octubre de 1934: la proclamación de la República Catalana”

Una proclamación de chiste, propia de Gila.

General Batet, durante el arresto de Companys: «¿Qué habéis hecho, Companys? ¿No sabéis que por la violencia jamás se logran los ideales, aunque fueran justos, y sí sólo por la legalidad y la razón…?»

Del balcón a la alcantarilla… en pocas horas.

Extracto de “Otra historia de Cataluña”Marcel Capdeferro, Editorial Acervo, 1985.

.* * *

.

Aquesta entrada s'ha publicat en Democràcia, General, Història, Simulació social (matrix), Uncategorized, Victimisme i etiquetada amb , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

20 respostes a El mito de Lluís Companys

  1. mitesimentides ha dit:

    Tomado de el blog “Café Murat”:
    http://cafemarat.blogspot.com/2007/04/lluis-companys-la-veritat-no-necessita.html

    “Lluis Companys: la veritat no necessita màrtirs, de Enric Vila”

    Nada hay más peligroso que la creación de mitos históricos, particularmente cuando nos toca convivir con la herencia directísima del individuo hecho mito. Con el transcurrir del tiempo, la herencia del “héroe nacional” se diluye en multitud de grupos que reclaman, en mayor o menor medida, su herencia. Sin embargo, cuando apenas ha pasado medio siglo de la desaparición del mito, uno tiene que convivir con sus directos descendientes, que pueden utilizar, y utilizan, el símbolo nacional que tienen entre manos para exacerbar los sentimientos de las masas.

    Conocedor de estos riesgos, el periodista del diario Avui, Enric Vila ha construido una biografía de Lluis Companys deconstructora del mito del President de la Generalitat. Aunque se agradece este tipo de iniciativa, especialmente viniendo “desde dentro”, Enric Vila peca en el exceso de crítica: nombrar repetidamente las infidelidades de la madre de Companys para levantar una especie de pseudotesis freudiana con la que atacar la personalidad y acción política del personaje biografiado es ridículo, por no decir vomitivo. Sin embargo, se agradece que se responsabilice a Companys de los enormes errores políticos que cometió, como la proclama del 6 de octubre del 34 -en la que la Generaltiat resistió menos de 12 horas, evidenciando una preparación inexistente-. También se atacan ciertos aspectos poco explicados del personaje, como su gradual conversión al catalanismo, lo que le aleja bastante de su imagen de avatar del movimiento y especialmente de la actual ERC, que, hay que decirlo, es bastante más nacionalista que el partido de Companys.

    Por otra parte, me han sorprendido la brutalidad de ciertos ataques contra esta biografia, particularmente la crítica del “mediático” Víctor Alexandre. Acusa a Enric Vila de autoodio, aconsejando otras obras escritas con “autoestima” (aterrado estoy imaginando un libro de historia así redactado). Sin embargo, lo que más me ha impresionado del artículo de Alexandre es lo siguiente:

    “”Queda clar, d’acord amb això, que la revisió dels nostres referents històrics només es pot fer l’endemà de la independència, mai abans. I no es pot fer abans per la senzilla raó que sense referents difícilment hi haurà independència.””

    Pa cagarse. Esto me recuerda al mejor Stalin: el de la Gran Guerra Patriótica y las desapariciones en las fotos -y fuera de ellas-. Manipular u obviar la historia para lograr unos determinados fines, es puro y literal 1984: Alexandre sería un magnífico trabajador para el Catsoc.

  2. luis ha dit:

    Corregidme si me equivoco, pero cuando las tropas nacionalistas estaban a las puertas de Barcelona, y mientras que por la mañana LLuis Companys estaba pronunciando un mitin en la radio arengando para que todos los catalanes dieran hasta la última gota de su sangre luchando contra las tropas franquistas, por la noche preparaba todas sus pertenencias de valor y huía como una rata hacia la frontera con Francia.

  3. Pablot ha dit:

    No sé yo, a mi este señor, me sigue dejando igual, un tío que quería montarla gorda principalmente para luchar contra el fascismo. Quería una España Federal y bueno, hizo lo que en esos tiempos se hacía, dar un golpetazo, para lo cual usó a los nacionalistas, anarquistas y demás. no le salió bien y ahí se quedo.

    no sé, uno más de tantos, tampoco lo veo peor que otros, ni mejor.

  4. Joan ha dit:

    Va enserio este documento? Por que si es así me gustaría saber de donde a sacado esa información, para poder yo contrastarla. Principalmente porque se trata a gente que ha dado la vida por sus ideales como si fuesen cuatro locos que no sabían donde iban.

  5. johndoeipsum ha dit:

    Joan, debajo están fuentes y demás.

    Yo… no estoy totalmente de acuerdo, pero vamos, que la imagen de este señor aquí (Catalunya) está alterada. De hecho, este señor más bien creo que proclamo, cagándola, el estado Catalán independiente, pero por una reacción contra los ataques que sufría la república. Vamos que en un inicio el reconocía el estado Catalán pero dentro del Estado Federal Español.

    También es cierto que este hombre cambio de chaqueta un poco bastante, pero bueno, eso a mi… me es igual, cualquiera puede ir evolucionando a lo largo de su vida.

    Igualmente, a mi los nacionalismos… ni fu ni fa, si soy republicano no puedo ensalzar el significado de un estado o una nación, ya que realmente las fronteras se han extendido o contraído a voluntad de aristócratas, nobles y/o burgueses.

    Un saludo!

  6. 123! ha dit:

    yo nuse de lo que stais hablando pero realmente que hico Lluis Company mientras estaba Franco?¿!

  7. Pep ha dit:

    Me parece que el que ha escrito esto se ha equivocado en el noi del sucre. El noi del sucre no due Francesc Layret, sino Salvador Seguí.

  8. Aquest article fou el primer escrit per en “Tocagaytes” ja fa més de 20 anys. Es poden veure molts altres articles a http://catxhis.com/
    L´últim article publicat és el seguent:
    Agustí Juandó i Royo. Un fill de puta exemplar.
    Gairebé vuitanta anys desprès del començament de la “Guerra Civil Espanyola” de 1936 a 1939, les esquerres catalanes i els seus còmplices llepaculs del secessionisme burgès, han aconseguit convertir la seva derrota militar, civil i social en una victòria propagandística sense pal•liatius. Els nous garants de la correcció política; funcionaris a sou de la corrupció de l’oasi pestilent, professors i comissaris de la ortodòxia marxista i separatista; no han dubtat en emprar una ingent quantitat de recursos públics, materials i humans per mitificar la desfeta i capgirar les misèries d’una Generalitat comandada per en Companys i convertir-la en un miratge paradisíac. El malson republicà i criminal mitificat com a un règim de llibertat i democràcia; la dictadura del proletariat i la sanguinolenta bogeria desfermada pels milicians son evocats com un somni estroncat per la força d’unes armes aixecades de forma il•legal contra la voluntat del poble; els assassins anarquistes i comunistes, que foren els botxins de milers de catalans, excusats de la seva responsabilitat i qualificats de “incontrolats”; la destrucció del patrimoni cultural, arxivístic i religiós de Catalunya titllat de simple accident i en canvi han sabut crear una atmosfera d’histèria col•lectiva, per demanar quatre papers mal contats a l’arxiu de Salamanca. I així fins l’avorriment
    Memorials democràtics, documentals de TV3, pel•lícules de pans i veus, museus de “Història Nacional”, teatres, revistes, articles, llibres, exposicions, curtmetratges, conferències, rapsòdies, homenatges, manifestacions, papers, estàtues, premis, xerrades. Tot si val per reblar el clau. Una història de bons i dolents, reescrita pels venjadors dels vençuts. I s’hi han esmerçat força.
    Sota el títol de “Memòria històrica” i a l’empara del “Memorial Democràtic”, han desenvolupat una doctrina utòpica, que exonera la Generalitat Republicana de la seva responsabilitat com a factor detonant de la conflagració fratricida, oblida els antecedents criminals de la sublevació de l’octubre de 1934 i converteix la mitificada República en una illa imaginària que acollia una societat harmònica amb perfecte equilibri entre els catalans i els seus dirigents. La teoria vigent dels nous “vencedors morals” de la guerra civil, emfatitza que davant la ferma voluntat popular que recolzava la República idíl•lica, una minoria d’empestats feixistes protagonitzà un procés involucionista que acabà de forma tràgica en una confrontació armada.
    Agustí Juandó i Royo és el paradigma de la “Memòria històrica” que fèiem referència. Un lladre sense escrúpols, un aprofitat de les penalitats i de les misèries humanes; un cabró mal nascut, una mala persona mereixedor del menyspreu i de l’oblit; que es converteix, mercès a l’adoctrinament mediàtica i per art d’encanteri, en l’heroi defensor del català i símbol etern de la mortificada nació catalana davant dels estralls feixistes.
    Segons la dictadura del pensament únic, el personatge que fem esment és definit de la següent forma: “Agustí Juandó i Royo va ser un advocat condemnat a mort pel franquisme per promoure l’ús del català. Era secretari de l’Audiència Provincial de Barcelona l’any 1936 quan va començar la revolta militar. Després d’un consell de guerra, li van imposar la pena màxima per haver impulsat la catalanització als serveis de justícia”.
    El 2004 el “Consell d’Il•lustres Col•legis d’Advocats de Catalunya”, organitzà el “Premi Agustí Juandó i Royo” per retre-li homenatge i alhora per reconèixer la feina de les persones i de les entitats que lluiten per aconseguir que el català sigui una llengua preferent en l’àmbit de la justícia. És a dir, els justiciers de la República, triomfadors retardats de la seva derrota, vengen la seva desfeta en premis i homenatges a un element responsable de sofriment i morts; i a recer de la seva hipòcrita superioritat, tota la patuleia dels autoanomenats “progressistes” al servei de la propaganda política benpensant, han vomitat la seva paranoia de revenja en la reivindicació d’un “Bon Jan” que complís com a mínim tres requisits: Que fos d’esquerres, defensor del català i assassinat pels franquistes.
    Tant si valia la història i el passat del personatge escollit, tot era embolicar i mentir per tal de mostrar la maldat dels espanyols que derrotaren a la immaculada República catalana. L’heroi de la llengua catalana que fou assassinat pels franquistes, un home sant que fou eliminat per la vesània d’uns franquistes pel simple fet de ser i sentir-se català. Un lleial servidor de la legalitat vigent el 1936, occit per una colla de fanàtics agressors anticatalans. Aquest es el missatge de la nova història que els comissaris del ordre polític català ens enfarfeguen diàriament a través de tots els mitjans al seu abast, amb noticies vilment manipulades que encerclen la guerra civil i les seves conseqüències, tot per justificar la seva superioritat moral.
    Els bons per un cantó; és a dir la gent d’esquerres que mantenien la lleialtat i legalitat republicana, els separatistes que s’apropien del concepte de Catalunya, i el fan el seu solar particular i excloent, repartint els carnets de Catalanitat en funció de la radicalitat del discurs. Els dolents per l’altre; tots els missaires que feien olor a cera; els dretans que mataven als bons catalans i persegueixen el català; els militars i els poders fàctics que subjuguen a la nació somiada. Un dolents, que tot i ser molts d’ells catalans no se’ls hi reconeixerà mai aquesta condició, pel seu delicte de ser dretans. Un discurs planer, entenedor, senzill, versemblant i contundent.
    Però, qui fou realment l’homenatja’t, n´Agustí Juandó i Royo?. Un heroi de la llengua catalana, afusellat pels “dolents franquistes” per la seva aferrissada defensa del català o un vulgar criminal i lladre de vides e hisendes?. Un català assassinat pels repressors i enemics de Catalunya o un col•laborador en l’holocaust que del 1936 a 1939 exterminà a la majoria de dirigents dretans, religiosos i opositors al règim Republicà?. Un màrtir lluitador per la llibertat de Catalunya o un lliberticida de la llibertat dels Catalans?. Una bona persona, amatent o un autèntic fill de puta?.
    Doncs contrariant a la propaganda esbombada pels malfactors dirigents de la Catalunya contemporània i desmentint la sacrosanta teoria de que tots els republicans d’esquerra eren bons per naturalesa segons la seva “Memòria Històrica”; en Juandó fou un criminal, lliberticida, assassí i fill de puta alhora. Com la majoria dels “màrtirs Republicans”, començant pel més gran fill de puta de tots, en Lluís Companys i Jover.
    Juandó va néixer a Barcelona el 1891; fou des de 1921 oficial del jutjat de Manresa i posteriorment de Barcelona del que fou destituït el 1925 per irregularitats en el desenvolupament del seu càrrec. Advocat i militant d´ERC del casal de Drassanes; llicenciat en dret el 1934 i famós després d’aconseguir que el Tribunal d’Urgència absolgués Maruja Martínez Sacramento, (una artista del cabaret “La Criolla”, en un judici que va sacsejar l’opinió pública barcelonina just abans de l’inici de la guerra), acusada de matar de tres trets la seva parella, Mariano Rodríguez Gómez, un delinqüent habitual que l’apallissava i amenaçava freqüentment. El seu bagatge professional és limitava doncs a la seva militància política i a la defensa d’una meuca de les sales d’esbarjo i de lascívia que freqüentaven els homenots d´ERC; des de Companys a Badia fins el president del Parlament, l’insigne putero en Joan Casanovas i Maristany. Històries de sexe i corrupció de la Catalunya republicana, que acabaren en morts i traïcions, i el local “La Criolla” com focus de conxorxa de pinxos, anarquistes i burgesos republicans.
    Juandó fou nomenat secretari judicial de l’audiència Territorial el 27 d’agost de 1936, poc desprès de l’assalt “Manu militari” del Palau de Justícia de Barcelona a mans d’anarquistes i republicans comandats per l’inefable Samblancat; e immediatament promogut al càrrec de secretari particular del nou president del “Tribunal de Cassació de Catalunya”, el seu amic i company de fatxenderies en Josep Andreu i Abelló.
    Juandó esdevindria peça clau de la justícia de Catalunya, decidia sobre la vida i els béns dels enemics polítics del règim de Companys. I jutjava, amb la conxorxa del seu cap i d’altres “honorables” militants d´ERC en benefici pecuniari propi, és a dir és dedicava a omplir la seva butxaca i eliminar de passada a elements sospitosos de fidelitat i lleialtat republicana. Tot molt democràtic, progressista i dins la legalitat vigent. Aquesta legalitat s’aplicava a través de la “Justícia Revolucionaria” dels Escorza i Garcia Oliver que regien la justícia a Catalunya (i que gairebé sempre acabava amb el detingut mort a una cuneta, amb un tret al clatell, disparat pels anomenats “incontrolats”; és a dir els grups de militants esquerrans, perfectament controlats i alliçonats pel govern legal de la Generalitat, que sota l’empara del “Comitè de Milícies Antifeixistes” eliminaren a milers de catalans i actuaven sota el nom de “Patrulles de Control” sembrant el terror i la destrucció al llarg i ample de la Catalunya que volien alliberar).
    El 17 d’agost de 1936, sis dies desprès de l’assalt subversiu de l’edifici de Justícia, es creà per ordre de la “Generalitat de Catalunya”, la temible “Oficina Jurídica” dirigida per la CNT i presidida per Samblancat i posteriorment pel lladre i criminal Barriobero. Mentrestant convivia al mateix Palau de Justícia, el “Tribunal de Cassació de Catalunya” governat per homes fidels a ERC i enfrontats en la pugna de poder amb els altres grups que fornien el “Front Popular”.
    El “TCC” era l’organització judicial de la Generalitat de Catalunya fundada el 2 de març de 1934. La seva actuació era purament jurídica, i es referia a matèries de dret civil català. El seu president, Santiago Gubern, s’oposà fermament a les persecucions, detencions i crims contra la gent de dretes que dictava la “Oficina Jurídica”, i per aquest motiu fou tirotejat pels anarquistes a les ordres de Barriobero, la seva família detinguda i finalment decidí renuncià al seu càrrec i abandonà Catalunya per evitar ser assassinat. El setembre de 1936, Josep Andreu i Abelló era nomenat president del Tribunal de Cassació amb la benedicció de Companys i de tots els dirigents anarquistes que veien al nou president una peça clau per la pacificació de les pugnes internes i puntal per l’aplicació de la “Justícia revolucionària”, amb l’objectiu de l’extermini de l’oposició i la “Cinquena Columna”.
    Juandó tingué les mans lliures per fer i desfer, a la empara del seu càrrec, i amb la conxorxa de l’organització del TCC i del seu flamant president. Mentre la “Oficina Jurídica” buidava els comptes dels dipòsits dels jutjats i dels tribunals i s’apropiaven dels bens públics per benefici dels Barriobero, Batlle i Devesa i altres dirigents de la CNT; els caps republicans del “TCC” s’embutxacaven diners amb el xantatge als ciutadans de dretes detinguts. Juandó saciava la seva fal•lera lucrativa, extorquint els detinguts i als seus familiars, venia joies i brillants procedents dels robatoris de les “Patrulles de Control” que assolaven Catalunya, i des del seu despatx coordinava la compra i venda d’articles de luxe que prèviament manava confiscar a les botigues dels desafectes al règim. Una organització criminal perfectament coordinada i dirigida des del mateix Palau de la Justícia i amb el vist-i-plau dels prohoms de la Generalitat.
    A partir d’octubre del 36 Juandó començà a fer nombrosos viatges a França per vendre els objectes més cars, en companyia de Joaquim Hivern i Martínez, militant d´ERC, ajudant de Josep Andreu i alhora amic del conseller de seguretat de la Generalitat, n´Artemi Aiguader i Miró. La connexió dels amics de Reus (n´Andreu i Aiguader), units per Joaquim Hivern i coordinant esforços per robar a les persones que ells mateixos ordenaven detenir. La simbiosis diabòlica perfecte, la justícia i la policia unida per assassinar i robar.
    En Joaquim Hivern, conegut com “Quimet”, és definit a la “Causa General” com un amic íntim de Juandó: “era su peón de confianza que con pistola siempre en el cinto le acompañaba en su despacho y a todas partes, ofreciendo en venta brillantes, pendientes y diversas clases de alhajas usadas que daban la sensación que todo aquello procedía del robo, este sujeto le acompañó varias veces en viajes a Francia”. Aquest text íntegre es troba al llibre de Federico Vázquez Osuna, “La Justícia durant la Guerra Civil”, pàgina 215.
    Tants viatges a França, tants diners remenats, tanta gent ultratjada i violentada; ocasionà denúncies contra les malifetes organitzades des del TCC i en contra de Juandó. Ell argüí que tot corresponia a ordres rebudes d’instàncies superiors i a viatges oficials. Atemorit pel rebombori, el 25 d’octubre de 1937 va presentà la seva excedència voluntària. Però els comunistes victoriosos desprès dels “Fets de Maig del 37” no volien deixar passar la oportunitat de desqualificar al seus rivals polítics, i Juandó és convertí en un personatge incòmode per ERC, i decidí abandonar-lo a la seva sort. Emprant la sinistre organització del “SIM” van fer detenir a Juandó el 29 d’octubre del 37 a la “Oficina de Passaports” del carrer Còrsega, quan sortia de renovar-se la documentació per fugir definitivament de Catalunya.
    Detingut i torturat pels agents soviètics a la “Txeca del carrer Vallmajor” –famós centre de tortura i de barrabassades marxistes -, a finals de l’any 1937 fou traslladat greument malalt a l´”Hospital General de Catalunya”. A principis de 1938 i mercès a les gestions del seu ex-cap i confident Andreu, fou alliberat.
    El 25 de Febrer fou novament detingut i engarjolat al “Vaixell Uruguai” i finalment destinat al “Camp de Treball de Falset”, un dels nombrosos camps de càstig i extermini que les diferents organitzacions d’esquerra tenien arreu de Catalunya.
    Acusat per la policia política del règim i pels militants comunistes d’evasió de capitals i de conxorxa amb els franquistes fou condemnat a la pena de mort l´11 de Gener de 1939 pel “Tribunal Central d’espionatge i Alta Traïció”. Detingut a la presó Model de Barcelona, esperà la execució de la seva sentència, però les autoritats republicanes fugiren de la ciutat el 26 de Gener sense executar al detingut.
    Juandó, el màrtir del catalanisme secessionista, l’heroi de les esquerres marxistes, l’exemple de la defensa del català… detingut i condemnat a mort per lladre i corrupte pels mateixos capsigranys que vuitanta anys desprès de la seva mort l’idealitzen com a personatge admirat. Quins collons¡¡¡
    El febrer de 1939 en Juandó fou arrestat per les noves autoritats franquistes, jutjat i condemnat a mort per les seves malifetes com secretari de govern a l’audiència. Va rebre avals de molts dirigents franquistes, entre d’altres del Tinent General Ignasi Despujol i Sabater, del metge Carmel Sáenz de Cabezón i Capdet i molt especialment de l’oficial de la Guàrdia Civil i cap del “Rondin Antimarxista”, el temut Manuel Bravo Montero. Avals poderosos que no el lliuraren de la seva mort.
    Executat al camp de la Bota de Barcelona el 9 de Juliol de 1939. Ni paraula de que hagués defensat mai el català als tribunals de Justícia.

  9. Viafora ha dit:

    Al margen de las afinidades políticas que pueda tener cada cual basta considerar dos hechos para valorar la relevancia histórica del personaje: Primero que era presidente de la Generalitat de Catalunya (institución democrática, no se pierda de vista) cuando fue ejecutado y segundo que sus verdugos fueron los golpistas que instauraron una dictadura militar (fascismo) en este país.

    • Noé ha dit:

      Fuera de Cataluña el español medio ignora la historia del Principado, casi tanto como la de España. Así que Lluis Companys es prácticamente desconocido. En Cataluña, a nivel ciudadano, sucede más o menos lo mismo con la historia en general, pero existe un discurso poco o nada objetivo, empeñado en mitificar personajes “catalanistas”.

      En tal sentido Lluis Companys, President de la Generalitat durante los conflictivos años de la Guerra Civil, es una celebridad, con calle y estatua de bronce en Barcelona (y quizás también en muchos otros sitios del Principado).

      Yo ignoraba casi todo de Companys y gracias al artículo divulgativo de “Lo tocagaites del Bages” en este blog y, a la bibliografía citada, como el ensayo de E. Vilà, Lluis Companys: la veritat no necessita màrtirs, 2006; y otro libro de M. Mir Serra, La otra memoria histórica. Últimas investigaciones sobre las persecuciones y ejecuciones en la España republicana durante la Guerra Civil, 2011, mis vagas nociones se han enriquecido, aunque sigo sin ser nadie que pueda considerarse especializado.

      Mis recuerdos sobre Lluis Companys, remontan a las clases impartidas en bachillerato y la Universidad (estudié Historia), dónde me ilustraron sobre su precipitada proclama del Estat Català en 1934, un golpe de estado contra la República fracasado el día de su proclamación. También su posterior fusilamiento, en el curso de la represión franquista de la posguerra. Sin embargo nunca, a lo largo de esos años formativos, conocí el protagonismo de Companys en la represión política de Cataluña hasta 1939, cuando marchó al exilio en Francia.

      Su trayectoria, expuesta en los citados trabajos, destaca por su apoyo a la violencia como método de confrontación política: “su aliento” a los “pelotones” de l’Estat Català, y, una vez desatada la guerra, la entrega de armas a los anarquistas de la CNT-FAI y otros grupos facciosos, radicales catalanistas de ERC, que pocos años asesinaron casi a 9000 personas en toda Cataluña : católicos, empresarios, profesiones liberales, políticos de la Lliga regionalista, carlistas, etc….Como président de la Generalitat Companys fue principal responsable de un régimen de terror y torturas, según el modelo totalitario, con “checas” incluídas.

      Es innegable que Lluis Companys fue aupado al poder por las urnas, pero una vez alcanzado, también es innegagle que afianzó su liderazgo con métodos autocráticos. Con buenas palabras, pero sin escrúpulos, justificaba su actuación política en la defensa del “proletariado” o del “pueblo catalán” según conviniera. Al margen de lo expuesto pululan por internet sórdidas historietas de su vida privada y prácticas sexuales, que no merecen el menor interés , pero que están ahí como el reflejo de una personalidad, desmedida y facinerosa. El único rasgo de humanidad, que he advertido en tales escritos es su preocupación contínua por su único hijo varón, nacido de un primer matrimonio, que era deficiente mental.

      Aunque la Guerra Civil era una lucha a muerte por ambos bandos, la guerra había terminado cuando fue detenido. Es evidente pues que este personaje requería otro momento para ser juzgado, con las garantías procesales que él negó a los contrarios. Aunque parece que soportó dignamente el proceso sumario y fusilamiento franquista, pero eso no lo exime de nada.

      Que fuera un autócrata, sin principios y con tendencias totalitarias, no es lo más grave dentro del periodo confuso de entreguerras en Europa, plagado de personajes igualmente mediocres y peligrosos, que accedieron al poder aprovechando los cauces democráticos, ayudándose con buenas dosis de demagogia, como su famosa frase “Madrileños, Cataluña os ama” en un mitin celebrado en la Plaza Monumental el día 14 de marzo de 1937 (no en balde su mote era “El pajarito”). Pero todas esas contradicciones no han sido obstáculo para que hoy pretenda ser mitificado como presidente de una Generalitat prístinamente “democrática”. También presumía de lo mismo Adolf Hitler que fue aupado al poder en los comicios de los años 30.

      El pasado 15 de octubre de 2013, en el 73 aniversario de su fusilamiento, el Muy Honorable Sr. Artur Mas y la Presidenta del Parlamento Sra. Nuria de Gispert entre otros de una numerosa comitiva, depositaron unas flores en el Fossar de la Pedrera del Cementerio de Montjuïc de Barcelona para honrar al Sr. Companys.
      La Sra. de Gispert, como buena samaritana, aprovechó la ocasión “per enèsima vegada” para proponer la anulación del juicio sumarísimo del franquismo. Desconozco si tiene sentido tal iniciativa, ¿está en vigor un juicio militar del franquismo en relación con un ejecutado de hace 73 años?. En mi opinión sería más fácil “resucitar” a Companys, vía la guija, medium, o bola de cristal, para que hicera frente a un proceso, con todas las garantías, en el tribunal de La Haya.

      Pero de otro lado ¿Cómo es que no les da vergüenza presentar este personaje como ejemplo de la Cataluña democrática?. Sin duda los dirigentes políticos catalanes, en particular los sectores nacionalistas, adolecen de lo que una contertulia del blog define como “amnèsia històrica col.lectiva [que] resulta convenient per determinats sectors que formen part d’una societat malalta, incapaç d’assumir un pasat i per tant, incapç d’assumir un present” (Cristina, Mites i mentides, 17/09/2013 a les 2:06 p.m.)

      Dos días antes, de ir con las flores a Monjuïc, el Sr. Artur Más, se fue a Tarragona a beatificar a los mártires católicos que alcanzaron la gloria gracias al Molt honorable Lluis Companys, pero desde un punto de vista moral nadie negará que, igualar en honores a las víctimas y al verdugo ….. es harto complicado, sin volverse fascista en el intento :

      En cualquier nación europea , e incluso fuera de Europa, la mitificación de personajes como Lluis Companys supondría el suicidio político. Cataluña 2013, is different. Si rehabilitar la figura de Lluis Companys, es un anhelo de la cúpula de la Generalitat y del Parlamento catalán, después de lo recién publicado, es evidente que algo bastante anómalo sucede en esa tierra desde hace más de treinta años.

      Algo no marcha, algo huele muy mal, en el mismo centro neurálgico de la cultura política catalana. Y el caso “Companys” es ejemplo de esa dinámica del nacionalismo a ultranza, que quiere imponer, como dogmas infalibles, sus mentiras para la ciudadanía catalana.

  10. Viafora ha dit:

    Puestos a despellejar la memoria histórica de personajes de la II República española aquí les dejo tres perlas

    “Una persona de mi conocimiento asegura que es una ley de la historia de España la necesidad de bombardear Barcelona cada cincuenta años. El sistema de Felipe V era injusto y duro, pero sólido y cómodo. Ha valido para dos siglos.” (Manuel Azaña)

    “Yo no he sido nunca lo que llaman españolista ni patriotero. Pero ante estas cosas me indigno. Y si esas gentes van a descuartizar a España, prefiero a Franco.” (Manuel Azaña)

    “No estoy haciendo la guerra contra Franco para que nos retoñe en Barcelona un separatismo estúpido y pueblerino (…) No hay más que una nación: ¡ España ! (…) Antes de consentir campañas nacionalistas que nos lleven a desmembraciones que de ningún modo admito, cedería el paso a Franco sin otra condición que la que se desprendiese de alemanes e italianos” (Juan Negrín)

  11. Retroenllaç: casasrealesdesnudas

  12. enric ha dit:

    trepa», es decir, aquella persona que desprovista de ideología política lucha para conseguir llegar al máximo de sus ambiciones políticas sin ningún tipo de escrúpulo.

    emmm se me ocurren mil a dia de hoy.. hahahhhaaha

  13. carles ha dit:

    De esto hace ya bastante tiempo!! lo que a mi me extranya i decepciona es el desprecio del uso nacionalista catalan, claro el otro no exite, Negrin hablaba de nacion espanyola (otro tonto nacionalista) al igual que azaña por no decir Franco i los suyos. Dejemonos de chorradas

  14. Retroenllaç: Anònim

  15. Lo tocacullons de Ses Illes ha dit:

    1. El noi del sucre no fue Layret sino Seguí, como señala un comentarista
    2. Maciá no murió en 1934 sino en 1932
    3. Los hermanos Badía no eran derechistas sino esquerristas, y fueron asesinados muy probablemente por anarquistas.

    • mitesimentides ha dit:

      Gracias por su aportación, Ses Illes

      Maciá murió el 25 de diciembre de 1933, y Companys asumió la presidencia de la Generalitat entrado ya el 1934: por tanto, el artículo es correcto y no merecería corrección en este aspecto.

      Los otros dos puntos, en efecto, se aceptan, y se agradece la corrección. He añadido dos “notas del blogger”, corrigiendo dichos aspectos del artículo, sin modificar el mismo puesto que la autoría no me pertenece.

      Gracias por su comentario y por su corrección.

  16. Joan ha dit:

    Veu un error en la historia de LLuis Companys que desvirtua toda objetividad: El Noi del Sucre no fue Frances Layet si no Salvador Seguí.

    • mitesimentides ha dit:

      Sí, Joan. El Noi del Sucre fue Seguí: así figura en la Nota 2ª del blogger, a pie del texto.

      Como ya he explicado en mensajes anteriores, mantengo el texto original (con la nota rectificativa citada) pues el texto no es de autoría mía.

      Gracias, de todas formas, por el aviso. Se agradece sinceramente.

      Saludos cordiales,

  17. Joan ha dit:

    Por otra parte existe, bajo mi punto de vista, una frase equivocada en el encabezado del blog. Josep Pla dijo “pensar” en lugar de “saber”.
    “Es más fácil creer que pensar”. Es bueno tener versines diferentes de la historia pero creo necesario no caer en errores por pequeños que sean que provoquen interpretaciones sesgadas.
    El blog es bueno en ese sentido pero, a mi entender, la historia deberia explicarse sin pasión, sion emociones, como dice Serrat y, para ello, deberiamos dejar de lado las interpretaciones, los juicios e intentar ir a hechos.
    Lo que trato de decir es quel, si lo que publican los periodicos hoy, es la historia de ayer y dependiendo de su linea editorial unos hechos que ocurrieron ayer mismo, se interpretan de manera diferente dependiendo de esta linea editorial, bueno seria dar datos en lugar de opiniones. Es cierto que la hsitoria se esta empleando para lograr objetivos politicos actualmente y por eso bueno sería evitar lagunas historicas en otro sentido.
    Con todo, bueno es el blogg.

Deixa un comentari