Som una nació

(Traducción al castellano, al final)

El Matrix virtual-nacional que patim (és a dir, la simulació social de què els catalans som nacionalistes, i que Cataluya és una nació) necessita símbols per expressar-se. I se’ls inventa. Adjunto un article divulgatiu, escrit per “Lo tocagaytes del Bages”. Molt bó!

.

.

.

Les falsedats dels símbols del nacionalisme català

Autor: “Lo tocagaytes del Bages”

Tot nacionalista té com a fita principal la reivindicació dels seus orígens, dons com diu la cançó “qui perd els orígens per la identitat”. El nostre nacionalisme, no el que reivindiquem, sinó el que patim, necessita demostrar la seva pròpia gènesis prou allunyada de qualsevol contaminació de la història comuna espanyola.

No pretenem en aquest article fer una detallada exposició dels trets diferencials dels catalans, que per tots son prou conegudes, ni ens plantegem fer una relació dels fets més preclars que els nacionalistes identifiquen amb Catalunya, i que la major part d’ells són inventats o falsejats per tal de poder diferenciar-los d’altres pobles. El nacionalisme català ha buscat una justificació històrica a tots els símbols que rodegen la seva ideologia, i quan han trobat el que li ha interessat ho ha manipulat fins a l’exageració; i tota idea, fet o personatge que no s’avingué a la seva mentalitat excloent de Catalunya, ha estat senzillament ignorat.

La mitificació dels passat ha esdevingut obsessió constant del nacionalisme, així el mateix emblema de Catalunya ha sofert una tergiversació constant; la llegenda de les quatre barres pintades per el rei franc amb la sang de Guifré el Pilòs, és una tergiversació conscient, la llegenda de les quatre barres pintades pel rei franc amb la sang de Guifré el Pilòs, es una adaptació que el autor alemany Beuter l’any 1551 copia d’un fet real Castellà. Aquesta història ha arribat fins els nostres dies com l’origen de la senyera. Però l’autèntic origen de les quatre barres, tot i les moltes polèmiques sembla ser que fou una concessió dels colors Papals al Rei Pere, i així esdevingué com a senyera del regne d’Aragó (podent haver-hi entre tres i sis barres verticals vermelles sobre fons daurat). La bandera dels comptes de Barcelona fou la creu vermella de Gules sobre Camper d’Argent (és a dir, la Creu de San Jordi), la primera ensenya catalana pròpiament dita. Les quatre barres fou la bandera oficial del Regne d’Aragó (actualment esquarterat entre Catalunya, València. Illes Balears i l’Aragó). Si l’hi afegiu a la quatribarrada l’estrella de cinc puntes que portaven els separatistes cubans, ja teniu bandera nacionalista, tot sia per diferenciar-nos i posar de manifest les seves simpaties, dons mentre els espanyols (milers de catalans entre ells, morien a Cuba, cantant havaneres –la música catalana més hispànica que existeix-), els nacionalistes mostraven les seves veritables intencions: destruir Espanya per tots els mitjans. Ara ja tenien bandera.

El Nacionalisme, buscant diferències de la resta d’Espanya, va trobar en un ball, fins les hores desconegut, el seu referent de diferenciació. No es podia acceptar que la jota de Lleida o les comarques de Tarragona esdevinguessin ball nacional. I tampoc el ball anomenat “L´Espanyolet” ja que el seu nom podria provocar equívocs, per això, es van inventar la Sardana. Fou José Ventura (nascut a Alcalà la Real, província de Jaén, el 1817. Fill d’un comandament de l’exercit espanyol), més conegut avui com “Pep Ventura”, qui modernitzà un ball molt antic de l’Empordà i es considerat el pare de la Sardana (ball d’orígens pagans, que formant una rotllana i mirant el sol, el membres feien un cercle amb les mans agafades). José o Pep Ventura, va escriure més de 300 sardanes i algunes d’elles molt populars ( “Per tu plor”, “El toc d’oració”, etc.). Ara ja tenien el ball nacional.

Els nacionalistes però, no tenien himne, i posats a inventar fins i tot es van inventar el seu: “Els Segadors”. Fou el 1892 que el centre Català de Sabadell va patrocinar un premi per tal de trobar un himne català; s’hi van presentar nou textos, però el jurat declarar desert el premi. El 1895 fou l’Orfeo Català qui convoca un concurs similar, i guanyà Francesc Mathen amb el poema “La Terra”, que era la lletra però no la música dels actuals Segadors. Per la música, Francisco Alió hi va enganxar la tonada d’una cançó de sega obscena i provocativa. Per acabar Ernest Moliné hi afegí el “Bon cop de falç”. Ara ja tenim Himne Nacional.

Com no tenien milícia, ni policia, ni uniformes, els nacionalistes veren tenir que inventar-se una institució catalana que esdevingués la tropa catalana. Es va rescatar de l’oblit els Mossos d’Esquadra. La victòria de 4 les tropes borbòniques sobre els austricistes catalans el 1714, comportà l’ensorrament de totes les institucions catalanes (Consell de Cent, Diputació General, els braços, la cort i la “Coronela”, entre d’altres) amb el decret de Nova Planta. Per evitar desmans a les zones rurals, els felipistes o botiflers crearen un grup policíac anomenat Mossos d’Esquadra, que dirigit pel batlle de valls, Pere Anton Veciana i Vila (Sarral 1677 botifler i felipista), es dedicaren a perseguí i ajusticiar a tots els austricistes o Maulets que caigueren a les seves mans. Amb la restauració de la Generalitat Republicana, despengueren del Govern català. Ja tenim soldats.

Però el problema es planteja per tal de buscar una Diada Nacional per tal de celebrar la joia de ser catalans. Es rebutja la festa més tradicional (23 d’Abril, Diada de San Jordi) per poc patriota i a més importada d’Anglaterra, i substitueix per la commemoració d’una derrota. L’Onze de Setembre no es commemora un derrota de Catalunya, sinó que fou de tota Espanya, després d’una llarga lluita fratricida, els vencedors desmantellaren l’Estat foral espanyol i implantaren el centralisme seguint el model francès sobre jurisdiccions i institucionals de Castella.. El fi de les institucions catalanes i la persecució de la llengua no vol dir que els catalans deixessin de ser espanyols, sinó que ens volgueren convertir en castellans en contra de la nostra voluntat. Els nacionalistes però ja tenia la justificació per commemorar una derrota de Catalunya enfront Espanya. A finals del segle XIX es comencen a organitzar les primeres manifestacions per aquesta data davant del monument de Rafael Casanovas. Ja tenim Diada Nacional.

Les xiruques, el “Kumbaia deu meu”, i tot tipus d’excursionisme ha esdevingut també, referència i fe de la ideologia nacionalista. El 1876 es fundà la primera societat excursionista (“ Associació Catalanista d’Excursions Científiques”), sense cap fonament esportiu però si exclusivament polític. El terme “científic” i patriòtic del grup així ho evidencia. El 1878 es creà l’Associació d’Excursions Catalanes i posteriorment totes dues es fusionaren en el centre Excursionista de Catalunya (CEC). D’aquesta manera, es comença a anar d’excursió, a anar a “la terra”, a la Catalunya catalana, i començà a estendre’s una visió romàntica e idíl•lica d’una terra perfecta, i el nacionalisme mitificà muntanyes i serralades. Ja tenim país i xiruques catalanes.

El nacionalisme sempre ha volgut sentir l’església a prop seu, i per això no ha dubtat en manipular-la des de dins i des de fora. Últimament estem veient aquest episodi vergonyós de l’intent de creació d’una conferència episcopal independent: la Tarraconense, per convertir-la en catalana, encapçalat pels bisbes Deig, Alanís, Camprodón i Guix, que no busquen guiar espiritualment als creients (qüestió que fora lloable), sinó el que busca únicament es la segregació de la resta d’Espanya. S’obliden dels centenars d’anys, que des de el 589 ( concili de les Diòcesis Hispàniques) a Toledo es reuniren totes les diòcesis pertanyents a l’antiga Espanya (incloent-hi la província de Tarraconense) que abocà a la conversió al catolicisme de Recadero i totes les diòcesis hispàniques. Seria bo de reivindicar la figura de Fèlix de Sant Serni de Tavèrnoles, que fou el primer català que plantejà amb termes polítics la reivindicació de la hispanitat durant el ja llunyà segle VIII. Però aviat l’església catalana tindrà la seva conferència episcopal, amb Torres i Bages com a gran prohom. Ja tenim església.

Bandereta estelada, ball, himne, soldats, Diada Nacional, xiruques, església. Aquest són els seus arguments, els del nacionalisme excloent. Davant d’això hem de reivindicar la nostre catalanitat hispànica, essent la llengua catalana el puntal referència de la nostre voltant de ser catalans per ser més hispànics. Per acabar vull citar una frase de Josep Ferrater i Mora, que ens faci reflexionar sobre el nacionalisme català i el centralisme castellà, i per adonar- nos de que la catalanitat es sinònim de hispanitat:

“El separatisme es una malaltia tan vuitcentista com el nacionalisme i el centralisme. És una malura de la qual no cal gairebé preocupar- se; es va extingint tota sola, com un microbi que ha perdut la virulència… (…) Catalanitzar Catalunya no vol dir, per tant, restar alguna cosa d´Espanya. Vol dir fer l’Espanya gran, i fer-la digna d’incorporar-se, sense murmuris, reticències o reserves, a una gran Europa”

_______________________________________________________________

Traducción al castellano:

El Matrix virtual-nacional que sufrimos (es decir, la simulación social de qué los catalanes somos nacionalistas y que Cataluña es una nación) necesita símbolos para expresarse. Y se los inventa. Acompaño un artículo divulgativo, escrito por “Lo tocagaytes del Bages”.  Excelente!

Las falsedades de los símbolos del nacionalismo catalán

Autor: “Lo tocagaytes del Bages”.

Todo nacionalista tiene como hito principal la reivindicación de sus orígenes, pues como dice la canción “quien pierde los orígenes, pierde la identidad”. Nuestro nacionalismo, no el que reivindicamos, sino el que sufrimos, necesita demostrar su propia génesis bastante alejada de cualquier contaminación con la historia común española.

No pretendemos en este artículo hacer una detallada exposición de los hechos diferenciales de los catalanes, que por todos son harto conocidos, ni nos planteamos hacer una relación de los hechos más esenciales que los nacionalistas identifican con Cataluña, y que la mayor parte de ellos son inventados o falseados para poder diferenciarlos de otros pueblos. El nacionalismo catalán ha buscado una justificación histórica a todos los símbolos que rodean su ideología, y cuando ha encontrado el que le ha interesado lo ha manipulado hasta la exageración; y toda idea, hecho o personaje que no se aviene a su mentalidad excluyente de Cataluña, ha sido sencillamente ignorado.

La mitificación del pasado ha sido una obsesión constante del nacionalismo, y el emblema de Cataluña ha sufrido una tergiversación constante. La leyenda de las cuatro barras pintadas por el rey franco con la sangre de Vilfredo el Velloso, es una tergiversación consciente, pues se trata de una adaptación que el autor alemán Beuter el año 1551 realiza de un hecho real Castellano. Esta historia ha llegado hasta nuestros días como el origen de la Senyera. Pero el auténtico origen de las cuatro barras, a pesar de las numerosas polémicas, parece ser que fue una concesión de los colores Papales al Rey Pedro, y así aconteció como bandera del reino de Aragón (pudiendo haber entre tres y seis barras verticales rojas sobre fondo dorado). La bandera de los Condes de Barcelona fue la cruz roja de Gules sobre Plata (es decir, la Cruz de San Jordi), la primera senyera catalana propiamente dicha. Las cuatro barras fue la bandera oficial del Reino de Aragón (actualmente descuartizado entre Cataluña, Valencia, Islas Baleares y Aragón). Si a la cuatribarrada le añadís la estrella de cinco puntas que portaban los separatistas cubanos, ya tenéis bandera nacionalista, todo sea por diferenciarnos y poner de manifiesto sus simpatías, pues mientras los españoles (miles de catalanes entre ellos, morían en Cuba, cantando habaneras -la música catalana más hispánica que existe-), los nacionalistas mostraban sus verdaderas intenciones: destruir España por todos los medios. Ahora ya tenemos bandera.

El Nacionalismo, buscando diferencias con el resto de España, encontró en un baile, hasta entonces desconocido, su referente de diferenciación. No se podía aceptar que la jota de Lérida o del Camp de Tarragona fuera baile nacional. Y tampoco el baile denominado L´Espanyolet, pues su nombre podría provocar equívocos. Por eso se inventaron la Sardana. Fue José Ventura (nacido a Alcalá la Real, provincia de Jaén, en 1817, hijo de un oficial del ejército español), más conocido hoy como “Pep Ventura”, quien modernizó un baile muy antiguo de l’Empordà y se le considerada hoy el padre de la Sardana (baile de orígenes paganos, que formando un círculo cogidos todos de la mano, en dirección al sol). José o Pep Ventura escribió más de 300 sardanas y algunas de ellas muy populares (“Por tú llanto”, “La llamada de oración”, etc.). Ahora ya tenemos baile nacional.

Los nacionalistas aún no tenían himno, y puestos a inventar se inventaron uno: “Los Segadores”. Fue en 1892 cuando el centro Catalán de Sabadell patrocinó un premio para encontrar un himno catalán; se presentaron nueve textos, pero el jurado declaró desierto el premio. En 1895 fue el Orfeón Catalán quien convoca un concurso similar, y ganó Francesc Mathen con el poema “La Tierra”, que era la letra pero no la música del actual “Els Segadors”. Para la música, Francisco Alió adaptó la melodía de una canción de siega obscena y provocativa. Para terminar, Ernest Moliné añadió lo de “Bon cop de falç” (buen golpe de hoz). Ahora ya tenemos Himno Nacional.

Como no tenían milicia, ni policía, ni uniformes, los nacionalistas tuvieron que inventarse una institución catalana que aconteciera la tropa catalana. Se rescató del olvido los Mossos d’Escuadra. La victoria de las tropas borbónicas sobre los austriacistas catalanes en 1714, comportó el hundimiento de todas las instituciones catalanas (Consejo de Ciento, Diputación General, los braços, la corte y la Coronela, entre otros) con el decreto de Nueva Planta. Para evitar desmanes en las zonas rurales, los felipistas o botiflers crearon un grupo de policía denominado Mossos d’Escuadra, que dirigido por el Alcalde de Valls, Pere Anton Veciana i Vila (Sarral 1677, botifler y felipista), se dedicaron a perseguir y ajusticiar a todos los austriacistas o Maulets que cayeron a sus manos. Con la restauración de la Generalidad Republicana, dependieron del Gobierno catalán. Ya tenemos soldados.

Se plantea también la cuestión de buscar una Fiesta Nacional para celebrar la alegría de ser catalanes. Se rechaza la fiesta más tradicional (23 de Abril, Fiesta de San Jordi) por poco patriota y además importada de Inglaterra, y se sustituye por la conmemoración de una derrota. El Once de Septiembre no se conmemora un derrota de Cataluña, sino que fue de toda España: después de una larga lucha fratricida, los vencedores desmantelaron el Estado foral español e implantaron el centralismo siguiendo el modelo francés sobre jurisdicciones e instituciones de Castilla. El fin de las instituciones catalanas y la persecución de la lengua no quiere decir que los catalanes dejaran de ser españoles, sino que nos quisieron convertir en castellanos en contra de nuestra voluntad. Pero los nacionalistas ya tenían su justificación para conmemorar una derrota de Cataluña a manos de España. A finales del siglo XIX se empiezan a organizar las primeras manifestaciones en esa fecha ante del monumento de Rafael Casanovas. Ya tenemos Fiesta Nacional.

Las chirucas, el “Kumbaia deu meu”, y el excursionismo ha sido también, referencia y fe de la ideología nacionalista. En 1876 se fundó la primera sociedad excursionista (“Asociación Catalanista de Excursiones Científicas”), sin ningún fundamento deportivo pero sí exclusivamente político. El término “científico” y patriótico del grupo así lo evidencia. En 1878 se creó la “Asociación de Excursiones Catalanas” y posteriormente las dos se fusionaron dando orígen al “Centro Excursionista de Cataluña” (C.E.C.). De esta forma, se empieza a ir de excursión, a ir a “la tierra”, a la Cataluña catalana, y extiende  una visión romántica e idílica de una tierra perfecta, y el nacionalismo mitifica montañas y cordilleras. Ya tenemos país y chirucas catalanas.

El nacionalismo siempre ha querido tener la Iglesia de su lado, y por esto no ha dudado en manipularla desde dentro y desde fuera. Últimamente estamos viendo este episodio vergonzoso del intento de creación de una conferencia episcopal independiente: la Tarraconense, para convertirla en catalana, encabezada por los obispos Deig, Alanís, Camprodón y Guix, que no tienen como objetivo guiar espiritualmente a los creyentes (cuestión que sería loable), sino el que busca únicamente la segregación del resto de España. Se olvidan de los siglos, que desde 589 (concilio de las Diócesis Hispánicas) en Toledo se reunieran todas las diócesis pertenecientes a la antigua España (incluyendo la provincia de Tarraconense) que llevó a la conversión al catolicismo de Recadero y todas las diócesis hispánicas. Sería bueno de reivindicar la figura de Fèlix de Sant Serni de Tavèrnoles, que fue el primer catalán que planteó con términos políticos la reivindicación de la hispanidad durante el ya lejano siglo VIII. Pero pronto la Iglesia catalana tendrá su conferencia episcopal, con Torres i Bages como gran prohombre. Ya tenemos iglesia.

Banderita estelada, baile, himno, soldados, Diada Nacional, chirucas, iglesia. Estos son sus argumentos, los del nacionalismo excluyente. Ante esto, debemos reivindicar nuestra catalanidad hispánica, siendo la lengua catalana el puntal de referencia de nuestra voluntad de ser catalanes para ser más hispánicos. Para terminar, quiero citar una frase de Josep Ferrater y Mora, que nos haga reflexionar sobre el nacionalismo catalán y el centralismo castellano, y para darnos cuenta de que la catalanidad se sinónimo de hispanidad:

“El separatismo es una enfermedad tan ochocentista como el nacionalismo y el centralismo. Es una enfermedad de la cual no hace falta casi preocuparse; se va extinguiendo sola, como un microbio que ha perdido la virulencia (…) Catalanitzar Catalunya no quiere decir, por lo tanto, restar algo de España. Quiere decir hacer España grande, y hacerla digna de incorporarse, sin murmullos, reticencias o reservas, a una gran Europa.”

.

Aquesta entrada s'ha publicat en Democràcia, Economia: la pela, General, Història, Simulació social (matrix), Uncategorized, Victimisme i etiquetada amb , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Som una nació

  1. Retroenllaç: El cost del nacionalisme | Mites i mentides del nacionalisme català

  2. Retroenllaç: Bisbes nacionalistes: bon profit | Mites i mentides del nacionalisme català

Deixa un comentari